El hombre es un lobo para el hombre (Titus Maccius Plautus)

dijous, 25 de desembre del 2008

Dulce Navidá...


Ay, qué malita estoy de lo mío: EMPACHO!!

Aunque este es el mal común en estas fechas de comer a la de pobre: antes rebentar que sobre. Pero es que yo este año he empezao ya más a saco que nunca, Dios, esto no pué ser güeno pa la salú!!

Mejor no pensarlo... Bueno, no me puedo quejar, he cenado con mi familia "adoptiva", he tenido mi primer "Mamá Noel", y estoy (de nuevo) sin dormir para ir dentro de una hora escasa de caminito (andando, pa despejarme) a coger el tren para ir al pueblo y seguir con la gula navideña... Esa carnaza a la brasa que me espera!!

Estoy muerta... O más que muerta, ya no lo sé. El exceso de glucosa y alcohol y la escasez de sueño e hidratación agüil me hacen desfayecer... Pero sé que si cierro un ojo estoy perdida, sucumbiré a las sombras y luego será peor para hacer tooooooodo el esfuerzo por levantarme de la cama y arrastrar mi cuerpo etéreo, con mochilaca incorporada, hacia la Estación de Sants... Pero ej ke no m'aguanto de pie, ni sentada, ni soporto el peso de los párpados...

Dulce Navidá...

Qué ganas tengo de pillar mi asiento en el tren y dejarme llevar por la insconsciencia, con los auriculares puestos y en el Mp3 a Oomph de fondo para no tener que aguantar el ruido ambiental que no me ayudará para nada a concentrarme en mis tenebrosos sueños...

Qué ganas tengo también de sentir el frío (seco) de mi pueblo!! Y pegarme una peacho de siesta "que lo flipas, Pons!" de 4 horacas o más y levantarme como una sílfide para hincar el diente en la cena...

Qué ganas tengo de que pasen las fiestas, el año nuevo y los Reyes (en parte) y volver a la normalidad culinaria, porque sólo de pensar en todo lo que se habrá comprado en mi casa para jartarnos a de comé, se me altera el hiato...

FELICES FIESTAS A TODOS/AS Y QUE EL RESTO DE 365 DÍAS SEAN LO MÁS LLEVADEROS POSIBLES Y TENGAMOS FUERZAS Y GANAS DE SONREIR EN CADA UNO DE ELLOS!!

UN FUERTE ABRAZO!! ;D

dilluns, 15 de desembre del 2008

WHY SO SERIOUS?...


LO QUE ME REGUÉ A LLEIR...

Primero pensé que había un antes y un después de Frankfurt am Main, allá, a la tierna edad de los 25 añicos... Más tarde pensé que sería después de dejar un infierno de curro o de varios imprevistos familiares... Pero... Nada más lejos de la realidad, ingenua de mí!!

Yo seguía pensando que después de aventurarme por Berlín e ir al concierto de los desconocidos Oomph! ya sería la repanocha y podría marcar por fin un antes y un después en mi vida. Pero no puedo quitarme de la cabeza la gran experiencia vivida un viernes desde las 20h de la tarde en la final de cortometrajes en Les Cotxeres de Sants... Dios!! Hacía eones que no me reía durante casi 4 horas seguidas, SIN PAUSA, SIN CASI PODER PARAR DE REIR PARA RESPIRAR, INCREÍBLE... Por poco me meo toa!!

Al día siguiente tenía tal concentración de endorfinas en sangre debido a la risoterapia vivida que parecía que me iba a comer el mundo (o me iba a dar un jamacuco del exceso de alegría)!! Estaba de un subidón que hubiera dado positivo en todos los antidopping habidos y por haber... Me sentía capaz de cualquier cosa!!! Pero wueno, la terapia citada fue un viernes tarde-noxe... El siguiente día (sábado-sabadete) fue transcurriendo a su ritmo (y yo con mi subidón de endorfinas sin poder canalizar) y acabé con unos amigos y unos colegas en el Sidecar... Que no está maaaal, que no lo digo quejumbrosa, hombreee... Estuvo bien por los que permanecimos juntos bis Ende wie immer, por el caxondeo que hicimos -y que hicieron delante nuestro-, por los kebaps comidos y por reintroducirme de nuevo en el mundo (experimental todavía para mí) del "Jazz"??? Hot Jazz, Jazz Fusión, Swing Jazz, Jazz "jondo"... Lo que sea... Creo que este es el año del Jazz en mi vida... Entre la Euskal Etxea, el CGB y el JazzSí no me puedo quejar!!! ;D Esos peacho de IVANOW!! Qué bons que són!!

Pero volviendo al histriónico viernes anteriormente citado... Ais, ais, cómo expresar y narrar la experiencia sobrehumana... Imposible! Eso hay que vivirlo en primera persona y cualquier descripción posterior del evento es pura basura, bazofia, excrementos, detritus, caca... Por lo que yo, paso de dar detalles y al año que viene no me lo pierdo por ná del mundo, ea! Aunque tenga que ir arrastrando un suero inyectado en vena!! Aunque me tenga que escapar de la UCI con la bombona de oxígeno!! Aunque tenga que hacer el esfuerzo de resucitar para ir a gritar "Grifoooo!!, Grifoooo!!" y todas aquellas barbaridades que se me ocurran... Y MÁS (tú siempre más! jeje).

Por cierto, tengo que agradecer a David la información facilitada tanto del evento en cuestión como de la explicación del enigmático origen de "El grifo" (cortometraje que por lo visto causó furor y marcó un hito en su proyección) y sacarme de la ignorancia con la que aluciné... Ahora ya podré gritar yo también, con pleno conocimiento de causa, esté o no en posesión de alguna facultad mental de la mías: "Grifoooo, grifoooo" (y Grifodeputa también si se tercia!! juas juas) en la próxima final de Cortometrajes de Les Cotxeres de Sants... Pa vivirlo, oiga!! Se lo recomiendo a todo aquel mortal que quiera descargar la energía negativa fuera de su cuerpazo moreno!!

Pero... Todo aquel especimen humano que quiera aventurarse a compartir varias horacas de cortometrajes con los discípulos y adoradores grifales, que no espere poder "escuchar" el dichoso corto (que algunos se hacen más largos que un día sin pan, podió!!... 16 minutos?, qué coño es esoooo!!?) sino que ahí participa el público, de manera voluntaria y completamente impulsiva y te puedes llegar a reir y mucho con los comentarios e incluso mini diálogos entre ellos de manera improvisada... Genial!! De este modo es imposible dormirte y te lo pasas bien, te echen el cortometraje que te echen... Que los hay de anodinos y pésimos (los menos) pero también de muy buenos, currados y divertidos, todo hay que decirlo... Pero bueno, sean mejor o peor, ganador, finalista o mediocre, no se salva ninguno de la quema!!! MENCANTAAAA!!! Gusten o no TODOOOOOOOOOS son criticados por igual y las voces en grito lo atestiguan...

En mi humilde e insignificante opinión al respecto: uno de los mejores cortos que vi DE TAN SÓLO 1 MINUTO (pa qué más!!) de "El hombre que salía en todas las fotos" o algo asín... Fantástico, impactante... Y por lo visto, un tal "Pingüino" que salía era más famoso en el lugar que la abeja Maia!! Pero muuuu güeno, la verdá!!

CONCLUSIÓN: No es un evento para ir de "entendido" y "supermegafashion"... Es para pasarlo cojonudamente y punto!! Si quieres ir de IN te vas a Cannes!!

dimecres, 10 de desembre del 2008

"¿Qué hacemos cuando nos caemos?"


Si de un día para otro la vida puede dar un giro de 180º, ya ni te cuento en el transcurso de una semana...

Todo empezó con la forja de una segunda despedida, pero esta vez en el aeropuerto del Prat, tras un encuentro inesperado en el muy romántico Fnac de la Illa Diagonal... ¡¡El mundo a veces es demasiado pequeño, joé, demasiado!! Fue una tarde interesante en sí misma por las circunstancias, por sentirme observada, por estar de nuevo nerviosa y risueña recordando los buenos tiempos am Inn... Lástima que acabara tristemente desconcertada y casi cabreada conmigo misma y con todo el mundo, ale, así de generosa soy... Yo me había caído, sí, lo recuerdo perfectamente, pero ya me había levantado!!! Y las magulladuras habían ya desaparecido totalmente. Y en aquel momento pude observar que la persona que tenía en frente de mí despidiéndose todavía no se había podido levantar de nuevo del suelo... Io ti penso sempre... ¿Por qué nos complicamos taaaaanto la vida? Adesso, io non ti penso...

¿Y qué aprendí de nuevo de todo esto? Pues que hay gente que parece muy fuerte y segura por fuera pero es tan sólo un escudo más para proteger sus inseguridades y flaquezas y miedos y secretos... Bueno, como todos, en algún momento de nuestras vidas. Lo mejor del desenlace en cuestión fue el comprobar que todavía puedo mirar al pasado a los ojos, enfrentarme a ello y salir más airosa que antaño para que no me afecte tanto al incierto futuro... Y con una tímida sonrisa picarona pensar para mis adentros: "esto es carnaza de blog!!"... WHAHAHAHHAHHAHA...

Por otra parte, me congratula y "me llena de orgullo y honda satisfacción" el poder comprobar que todavía quedan amigos en este mundo de cràpulas... Frase lapidaria que se ha de leer alzando las manos al cielo agarrotando los dedos y vociferando con una carcajada grutural WHAHAHAHAHHAHA, al más puro estilo Joker, si queréis... O vampiro de Barrio Sésamo...

Sí, hay personas maravillosas en este mundo cada vez más frívolo y superficial, donde la palabra "amigo" se reduce a un afán por coleccionar fotos de gente en una web social... Sí, algo frívolo, superficial, hipócrita... Pero me alegro de comprobar que hay gente como Javier que en vez de verme como una "competencia", y pudiéndose callar la información e ir sólo en su puro beneficio, se ha movido por ambos y ha buscado trabajo para ambos y ha dedicado tiempo para ambos... Y todo de manera transparente y altruista, y sin ánimo de lucro ;D (bueno, si le invito al Kikuchan es porque quiero y se lo merece y es lo mínimo que puedo hacer después de lo que se lo ha currado y porque es mi amigo y estoy muy agradecida, qué carallo!! arff, arff...).

Pues bien, gracias a él mi vida a vuelto a tener otro empujoncito para completar el giro de 180º que estoy a punto de finalizar... O eso espero!!

Por otra parte, me ha sorprendido increiblemente, el recibir "ánimos" de un "ex" de la adolescencia... "Ánimos" porque me había leído en estado de bajón (que es cuando se tiene mayor inspiración para lo que sea ;D) y confirmar lo que siempre había pensado de él: que es una de las mejores personas que he conocido y que él sí que sabe tratar a las chicas como a reinas!! O así me sentí yo hasta que me di cuenta que no le quería como realmente se merecía. Bonita manera de decir que no estaba realmente enamorada... En fin, que se merecía mucho y me alegro de comprobar que lo esté disfrutando con su esposa y preciosa hija, cuya belleza ni punto de comparación con su progenitor, ponfavó!! Ganas de colgarse medallas, claaaaaro, como es mi hija y es guapa, automáticamente me creo que yo también lo soy... PUES NO!!! WHAHAHHAHAHAHAA... Que es broma, hombreee... Un poquito... ;))))

Pues sí, alguien del pasado se puso en contacto conmigo, sin rencores, sin malos rollos, sin mayor intención que la de "animarme"... Alguien que no tenía tampoco porqué hacerlo ni salir de nuevo a la luz en mi vida y lo hizo con el riesgo que ello comportaba, más que nada porque nunca sabes cómo puede reaccionar alguien después de... Casi 16 años???? JODEEEEEEEEEER... Pero qué sumamente viejuna soy ya!!! ME ENCANTA!!! Otro año más que burlo a la muerte, WHAHAHAHAHAHHAAHA!!! Empieza a preocuparme tanta carcajada diabólica... hmmmm... Necesito un receso... Disculpad :P


"¿Por qué nos caemos?... Para aprender a levantarnos." (Batman Begins, 2005)

(TO BE CONTINUED)

dilluns, 8 de desembre del 2008

Quan la realitat supera a la ficció... ;D


IDEA

Dues amigues planegen el que hauria de ser una divertida escapada en cotxe a la Costa Brava per practicar submarinisme i altres activitats esportives i gaudir de la natura. Des de bon començament tot es veurà interromput de manera contínua i inesperada. El fet de fer plans i il•lusionar-se amb ells no significa poder-los dur a terme com es somia i es desitja. La vida mateixa pot ser un seguit d'esdeveniments absurds. Basat en fets reals.


STORYLINE

Dues amigues que no es veuen des de fa un temps organitzen una sortida d'esports d'aventura per retrovar-se i aprofitar el temps perdut. L'experiència es veurà accidentada per tot un seguit de situacions que les obligaran a entrar en un bucle de persecucions i fugides per mar i muntanya. El recolçament mutu i l'amistat entre elles serà vital per poder superar cadascun dels impediments que es van trobant pel camí fins a aconseguir, en certa manera, els objectius inicials… Tot i que el resultat no és ni de bon troç semblant a com ho havien imaginat.


SINOPSIS

Personatges per ordre alfabètic:

Radoslaw: conductor polac
Rafa: Mosso d'Esquadra 1
Rafel: controlador de carreterres
Raimón: propietari d'una petita empresa de Grúes de carretera.
Ramonet i Rocío: excursionistes del Club "El Mussol"
Raquel i Roser: amigues protagonistes
Rashîd: contrabandista magrebí 1
Remei: esposa d'en Raimón
Renatte: jove alemana que viu a la comuna hippie perduda a la muntanya
Reskemor i Rocinanta: bicicletes de les protagonistes
Ricard: vell alcohòlic que viu a una cabana solitària a la Cala Pedrosa
Riyâd: contrabandista magrebí 2
Robert: Mosso d'Esquadra 2
Roderick: professor austríac de busseig
Roger: propietari del Club de Busseig de Tamariu
Rubén: germà d'en Rafa i "proveïdor" de drogues vàries de la comuna hippie
Ruth i Raül: fills d'en Raimón i la Remei

Festes de Sant Joan de 2009. La Roser i la Raquel es troben de nou en un petit bar prop del centre de Llagostera, on viuen, i recorden el passat Sant Joan del 2008 tan accidentat que van tenir.

DISSABTE 21-04: Desprès d'anys sense veure's degut a diferents motius (Roser per una agenda social i laboral tan apretada i Raquel per continus viatjes i una relació de parella conflictiva) tornen per fi a reorganitzar les seves vides per passar més temps juntes. Planegen sortides de cap de setmana per practicar les seves activitats preferides: muntanya, mar, bicicleta... I aquesta vegada trien un Club de Busseig de Tamariu (Costa Brava) per disfrutar d'un pont de Sant Joan diferent.

Només sortir de la Llagostera tenen un petit accident amb el cotxe –per anar distretes xerrant- en mig de la C-31, prop de Palamós, on provoquen una llarga retenció i es veuran increpades per la resta de conductors. Entre tot el caos i nerviosisme apareix un amable controlador de carreteres, en Rafel, que les ajudarà immediatament a apartar el vehicle de la via i trucar als Mossos d'Esquadra i la Grúa més propera, mentre la Raquel truca a la vegada al RACC d'on és sòcia.

En Rafel ajuda a reiniciar la circulació, i els Mossos (Rafa i Robert) flirtegen amb les dues amigues que estan encara sorpreses per tota l'atenció rebuda tan ràpida. En Raimón, el propietari de la Grúa, les porta a totes dues amb el cotxe engantxat, cap al taller més proper de Palamós però tot un seguit de malentesos per telèfon amb l'operadora del RACC els hi obliga a parar en una zona de descans per tal d'aclarir les condicions de l'Asseguradora del vehicle.

Parats a la zona de descans se'ls hi acosta nerviós un noi extranger, Radoslaw, demanant ajuda i la Raquel s'hi ofereix mentre la Roser es queda amb en Raimón discutint amb el RACC pel mòbil. Parlant amb un anglés bàsic, Radoslaw fa pujar a la Raquel confiada dins el seu autobús ruïnós i de l'època franquista, totalment destroçat per dintre on li explica que té problemes per tancar les portes i necessita saber d'un taller proper. La Raquel pensa que alguna cosa no lliga però per tal de no fer notar la seva inseguretat li segueix la conversa i un seguit de malentesos idiomàtics fan que en Radoslaw emprengui carretera a tota velocitat amb ella dintre. La Roser i en Raimón al adonar-se surten corrents darrere d'ells i els agafen per fi quasi arribant a Figueres degut a que l'autobús va perdent peces pel camí i acaba quasi socarrat. En Radoslaw explica que allò al seu país es un fet normal (anar amb gent desconeguda en automòbil) i que en cap moment tenia males intencions.

Amb ganes d'allunyar-se d'aquell noi i de l'ensurt, decideixen deixar-lo anar ja que els hi assegura que a Figueres té uns col•legues que li ajudaran. Raimón, sensibilitzat per l'experiència viscuda i veient com s'espatllen els somnis de les dues noies, les porta amb la Grúa fins a Llafranc, on viu amb la seva dona i dos nens, per tal de deixar el cotxe al taller del seu pare i accelerar la reparació. El cotxe es queda al carrer degut a que el taller és tancat perquè el pare, en teoria, està passejant per la platja.

Són fàcilment convençudes per quedar-si a passar la nit a casa del Raimón i la Remei, la seva dona, ja que només portaven una mica de menjar, una petita tenda de campanya i les seves dues bicis: Reskemor i Rocinanta. Agraïdes per l'acollida accedeixen a fer de mainederes dels petits terretrèmols de la casa: Ruth i Raül que les duran rebentades al llit.

DIUMENGE 22-04: Al dia següent, en Raimón s'assabenta que els seus pares han sortit a visitar el cap de setmana a uns familiars de Calonge i com a compensació s'ofereix per dur-les a Tamariu, on tenen pagat el curset de busseig, i desprès anar-les a buscar tan bon punt elles li diguin. Queden en un lloc i hora a les afores de Tamariu.

Un cop al Club de Busseig, les dues joves troben que s'hi respira un ambient extrany, però desprès de l'ensurt del dia anterior, no li donen gaire importància. Els hi toca com a monitors un noi nerviós austríac, Roderick, i un magrebí enfadat, Rashîd que no sembla gaire pacient ni interessat en passar-s'hi gaire estona amb el curs contractat. En Roger, l'amo del Club, sembla enfrascat en una discussió enèrgica amb un altre magrebí anomenat Riyâd que sembla ser el que domina la situació.

En una de tantes immersions al voltant de la cala, en Roderick aprofita per avisar a les dues noies que marxin mentre entreté a en Rashîd ja que tot és un muntatge per tal de no aixecar sospites davant d'elles dues però que en realitat estan en perill. En Rashîd se n'adona i intenta retenir a la Roser, però entre Roderick i l'atac de pànic de la Raquel sota l'aigua es crea una gran confusió i aconsegueixen escapar i sortir quasi esgotades a una petita cala plena de roques amb una cabana de pedra petitona.

Es desfan de tot l'equip innecessari i corren cap la cabana a demanar ajuda per trucar als Mossos però en Ricard, un vell alcohòlic i incapaç de comprendre ni una paraula de les noies pel seu elevat estat ebri, començarà una discusió incoherent, repetitiva i absurda, que farà sentir a les noies com a espectadores d'una escena dels germans Marx i que finalment decideixen deixar-lo amb els seus crits i paranoies per buscar la carretera més pròxima dins del que començava a ser un espai muntanyós.

Fan parar un petit cotxe vell, brut i ratllar conduït pel Rubén, molt fumat de Maria i amb gorro de llana negre a finals de juny, que quan sent les paraules "Mossos" i "magrebins", en comptes d'anar directament cap a la comisaria més propera s'endinsa veloç en la muntanya fins a una espècie de comuna hippie on descarrega tota una sèrie de drogues que ell mateix cultiva i prepara (marihuana, fongs, coles de carpinter…) i les convida tranquil•lament a passar el dia i relaxar-se. Les joves comprenen ara perquè en Rubén no ha fet cas de la seva demanda i aprofiten per canviar-se de roba i agafar calçat dintre de la comuna que "de bon rotllo" la Renatte, una jove alemana que va arribar amb una beca Erasmus i mai més va tornar a Stüttgart, els hi ofereix junt amb pastissos de l'alegria. Marejades però contentes i tipes de tants pastissets decideixen baixar pel camí de la muntanya per arribar a alguna població i explicar-ho tot a la primera frefactura que trobessin.

Per sort es creuen amb un grup d'excursionistes del Centre "El Mussol" que tornen de camí a Begur desprès de la seva caminata i les conviden a baixar tots junts. Felices decideixen anar amb ells per sentirse més segures i planegen que un cop a Begur hi parlarien amb els Mossos. Triguen ben poc en adonar-se que cap dels nois i noies que van en aquell grup ho fan per amor a la natura sino més bé per a trobar parella. En front de les negatives i poc interès per part de la Roser i Raquel pel tema, en Ramonet i la Rocío (i finalment la resta del grup) comencen a pensar si no seran una parella de lesbianes, cosa que sembla ben acceptat i fins i tot glamourós dins del grup. Les dues amigues, al•lucinades pels conceptes d'amistat actuals malinterpretats, no perden el temps en fugir de nou d'aquells frikies i buscar protecció a Begur però es perden i acaben a una carretera amb una indicació de 12 km per arribar a Llafranc.

Dos adolescents que paren per pixar entre els arbres deixen sense contemplacions dues bicicletes al bell mig de la deserta carretera que va a Llafranc. Roser i Raquel comproben incrèdules que es tracta de les seves Reskemor i Rocinanta i aprofiten el descuit dels nanos per furtar-les i tornar corrents a casa d'en Raimón i la Remei convençudes que les ajudaran.

Al arribar a casa de la Remei li ho expliquen tot i aquesta truca a en Raimón perquè torni a casa de seguida, ja que ell les estava esperant a les afores de Tamariu. Tots 6 (amb els dos fills inclosos) es dirigeixen cap a la Prefactura dels Mossos de Palafrugell on Raimón té dos bons amics que acaben sent en Rafa i en Robert. Sense poder encara acabar de creure la història narrada per les noies al Club de Busseig baixen els dos Mossos fins a les proximitats de la cala on s'hi troba. Són testimonis de com en Riyâd maltracta a en Roger demanant-li que li torni alguna cosa que els hi sembla faltar i tot seguit truquen a la Central per demanar reforços.

Desprès de les detencions, tant del cap del Centre de Busseig (tapadera pel contraband de cocaïna) com del grup de magrebins i resta de treballadors per declarar, tornen a Palafrugell i pel camí es troben a en Rubén que està aturat a la cuneta amb el capó del cotxe aixecat per refredar tot el fum escandalós que hi sortia del vell cotxe. En Rafa al reconèixer al seu germà indica a la resta d'Unitats que ja es queden ells dos amb "l'accidentat" per prendre nota. Al parlar amb ell s'adonen que porta un paquet d'uns 2 kg de cocaïna al seient del conductor. Rubén explica que se l'acaba de trobar a la platja del costat i que el portava a la Comuna Hippie però els dos Mossos el convencen per repartir-la i treure profit a les festes locals de Sant Joan.

DILLUNS 23-04: Desprès de tota una nit de declaracions i un cop tot aclarit els Mossos conviden a les dues noies a passar la Berbena i finalment queden tots a la cala de Llafranc per tal d'estar també amb el bon Raimón i la seva familia. La gent de la comuna i en Roderick també han pogut baixar i s'hi troben per celebrar-ho. Allà, en Roderick i la Renatte parlen d'anar a St. Goar al costat del Rhin. El cotxe de les dues amigues està sent robat de la pròpia Grúa en front del taller del pare d'en Raimón. És una nit preciosa al costat del mar i al dia següent encara és festiu…

DIE ENDE


P.S.: Gràcies a la meva amiga Rosario per refrescar-me molts detalls!!!

Regina.

dilluns, 1 de desembre del 2008

"Cuando la cloaca rezuma... Se acerca la bruma!!"


(PÀGINA EN CONSTRUCCIÓN)

SE ATORMENTA UNA VECINA... Por cierto, un grupazo genial para no parar de bailar (rodolí).

He aquí una breu (per ara) recopilació de dislexiades que han salido de esta boquita que Dios m'ha dao al llarg de la meva vida. Una altra excusa per riure by Saetabis:

• Un conjunto de bufandes y guanta (budanfa y guantes)
• All the thimple Sings (all the simple things)
• Lo que me regué a lleir (lo que me llegué a reir)
• Otro canto gallaría (otro gallo cantaría)
• Repartición de penes y paces (de panes y peces... ais, ais, en qué estaría yo pensando)
• Blonday sundy Blonday... (Sunday, bloody Sunday... U2)
• En el muro de pinta (en el punto de mira)
• Ojéale un ocho! (échale un ojo, ésta se las trae...)
• La pare que el va marí (la mare que el va parir)
• No trobo les “orelles” (ulleres)




Sí, ho sé, hi sóc totalment conscient, necessito un logopeda!! O un golopeda, o lopodega o dolopega... Què pega? “To”, to lo pega... Se me va, que alguien me pare!

Si alguien se atreve a participar dejando dislexiadas de cosecha propia, ENDAVANT ARCADIA!!, dejad el comentario pertinente, ea!!
A ver a quién se le lengua la traba más!!

(TO BE CONTINUED)

"Pos" sí, y todavía continuará más. La última frase que ha salido de esta boqueja:

- se comporta como un "ferrito paldero"!