El hombre es un lobo para el hombre (Titus Maccius Plautus)

divendres, 8 d’abril del 2011

Un altre Centre Comercial...

Avui ha vingut la meva Sonia y el Juanan per Barna. a portar-me unes coses per a l'Arnau quan neixi. Hem aprofitat per xerrar a dojo, mirar-se el Juanan com fer-me un armari empotrat nou a una habitació i finalment ens hem dirigit cap a la Plaça Espanya on ja van inaugurar fa una setmana, em sembla, el nou centre comercial a l'antiga Plaça de Bous LAS ARENAS.

La veritat és que aquesta plaça tan maca, d'estil mudéjar, l'han deixada preciosa (per fora)... Dóna la impressió de que han fet una veritable bona feina de recuperació de la façana. Tots aquests darrers anys hem hagut de patir la seva restauració però vull pensar que ha valgut la pena. La tristor, en el meu cas i només com a opinió personal i intransferible, és que ha estat destinada per a un ALTRE centre comercial... Llàstima...


Quan em vaig enterar, fa anys, que l'anaven a reformar perquè, la veritat, és que estava molt deixada i mig caient, el primer que vaig pensar (ingènua i ignorant de mi) és que la aprofitarien com a nou edifici universitari. A la meva ment ja bollien noves carreres, més formació, menys massificació a les aules, més oportunitats i coneixement... Ja m'imaginava passejant-me tranquil·lament des del meu barri, amb el solet de la tarda donant-me a l'esquena, anant en direcció a la Plaça Espanya al peu de Montjuïc, per fotre els nassos i cremar-me el pestanyal disfrutant durant hores amb els llibres de la biblioteca universitària. Gorrejar llibres i la pau de l'ambient, en poques paraules... Perdre de nou la noció del temps i l'espai entre fulls plens de coneixements, seient al costat d'un dels seus finestrals que donen, o bé al parc de l'Escorxador (Joan Miró) o bé a la mateixa plaça i el Museu d'Història de Catalunya, al costat de La Font de Colors... (sight... suspir de resignació)... i les meves ganes també!!!!!!!!!!!!!!!

Bé, doncs no tenim ni Universitat nova ni biblioteca, però tenim un centre comercial molt modern i bla-bla-bla, com tots els centres comercials nous que es poden crear, "ni más ni menos"...

Per la única cosa que m'en alegro és pel fet d'haver passat el día amb la Sonia i el Juanan, d'haver aprofitat per fer fotos panoràmiques des de dalt de la Plaça de Bous (o el que quedi d'ella), d'haver-nos fotut un gelat per a rematar la golafreria i d'haver estar xerrant i compartint el moment... Ara ja podem veure la ciutat comtal des de les teulades sense haver de pujar a Montjuïc. Tot i que des de la muntanya és més maco si fa bo, però bé, des de LAS ARENAS també està molt bé, no ens anem a queixar ara de tot.

Desprès de totes les retallades que estem sofrint a la Salut i a l'Educació pública (bye-bye al Estado de Bienestar, si es que alguna vez estuvimos en él...) ja no penso fer-me mai més cap falsa il·lusió sobre la creació de nous espais que puguin ser beneficiosos per a la societat... No sea que los pobres podamos estar también sanos y obtener una buena formación académica con la que podamos hacerle competencia a los más acomodados... ¡Por favor!

Un dia plorant, quan no tindria més de 6 anys d'edat, li vaig recriminar a ma mare alguna cosa dient-li: "Açò no és just!"... Ma mare em va contestar: "I a tu qui t'ha dit que la vida és justa?".

diumenge, 3 d’abril del 2011

¡Blaaaai, ven aquí!

Sí, ho sé, el títol ben bé no té cap significat directe però ja us dic que en Blai és un dels dos gossos que té un dels meus "veïns" del barri on visc. Un lloc pintoresc en molts aspectes.

Escriuria un tou sobre aquest personatge en qüestió (sobre el meu "veí", NO sobre el seu gos, és clar) però només li vull donar importància com a "despertador" incansable i puntual de cada matí sobre les 8.00 a.m... T'ho has de prendre amb humor perquè el pobre home, de dos gossets de mida petita que té (el Blai i la Chispi) no li fan cas cap dels dos i passen ben bé d'ell... La veritat és que de la manera com els parla ja te'n adones que no té cap mena d'autoritat sobre les bestioles -que són ben boniques- i, sincerament, jo també passaria d'ell... :)))

Tot va començar fa mesos amb les molestes i repetitives frases de "¡Blai, ven aquí!" i la seva variant femenina "¡Chispi, ven aquí!", a les quals últimament li ha afegit "¡Ven, que tengo un premio!"... juas juas... Pel que es veu, ha de recòrrer al xantatge del menjar perquè no hi funciona la poca esma que té per educar als bitxos, amb els què potser només canviant el to a alguna freqüència sonora més segura i inquisitiva ja no caldria res més. Però bé, és molt fàcil criticar, i a la vida real cadascú fa el que pot, i tots els que hem tingut algun gos en aquesta vida hem passat pel trauma de veure alguna vegada com no ens ha fet ni "punyetero" cas... Però és que aquest individu comença a ser un cas perdut, i em sap greu i tot...

El millor va passar fa dues setmanes, al migdia, mentre jo hi era a la cuina fent el dinar. El torno a sentir amb la seva frase de benvinguda per tots coneguda "¡Blai, ven aquí!" que va repetir com sempre unes 3 ó 4 vegades i seguidament també escolto a la meva veïna del costat (les cuines están juntes) enfotent-se del mateix individu, imitant-lo i repetint la famosa frase de la mateixa manera que jo també he fet tantes vegades!! ...I de sobte vaig ser conscient que potser en aquell mateix moment hi havia un centenar més de persones alhora fent el mateix... Quin fart de riure jo soleta!!!...

Va ser una mica... surrealista... a lo Monty Python, potser... No sabria dir-ho... Però aquest pati està envoltat per tres edificis i una sortida al carrer principal. Dos dels edificis tenen 17 pisos (tot i que dubto que arribi el seu crit de "¡Blai, ven aquí!" fins a l'últim) i el meu és de dos blocs junts de 4 pisos cadascun... No sé si m'explico, és difícil potser d'imaginar però la qüestió és que en aquell mateix moment a moooolts pisos alhora havien sentit com passejava al migdia els dos gossets i possiblement a molts d'ells hi haurien persones que estarien pensant alguna cosa semblant com "Ahí está el (pesao) de los perros" o "Ja hi som de nou amb el (maleït) Blai" o quelcom així... A saber...


Res més, només que aquest petit fenòmen qüotidià em va semblar força divertit i vaig ser conscient en pocs segons que el meu petit microcosmos era molt més gran i compartit del que em podria haver imaginat... Ara somric cada matí quan el sento, allà sobre les 8.00 a.m. del matí, amb el seu to cansat i frustat cridant a les seves bestioles sense gaire èxit... Em sembla que algú hauria de trucar al César Millán, jejejeje... És broma...

Els caps de setmana no hi falla tampoc mai... Todos somos en el fondo animales de costumbres.