Doncs, res... Passava jo per ací, només per recordar en quin any vaig començar a escriure ja "destarifos" sense trellat, només per pur divertiment... i mira, va ser al 2007!
Estic gratament sorpresa perquè pensava que va ser després. Res, només per pura curiositat ja que una va fent-se grandeta i madureta i abans d'acabar de podrir-me estaria bé reemprendre una miqueta l'escriptura espontània... Ale, així, només pel pur plaer d'escriure el primer que et rota pel cap i va directe als nerviosos dits que repiquen en el teclat.
Doncs, bé, ja està. Ja ho he fet! Si no, em pense que revente com una txitxarra!
Ara continue amb el que estava fent en una altra pestanyeta del Firefox i arreando que es gerundio.
Llàstima que m'haja decantat últimament més pel Wordpress i de manera totalment privada i sense compartir res. Rien de rien. Però mira, potser un dia torne per aquests indrets i de nou passe de tot, encara que siga públic. A fer la mà!
Fins la propera, De Saetabis a Barcino.
En el fons et trobe a faltar. Muac! (a mí mateixa, jajajajaja).
dissabte, 10 de novembre del 2018
divendres, 25 de gener del 2013
 |
| RAPA NUI |
I si és amb companys meditabunds, millor...
Compartir el moment de pau, sense pensar en els problemes ni alegries, només la nostra respiració i la mirada a l'horitzó, el avui i ara mateix.
Estem vius.
Bé, aquests estaquirots de pedra potser no són vius, però m'han recordat el que hauria de fer moltes vegades que em sento atrapada en les meves pròpies ansietats.
Parar, quedar-me quieta, observar, respirar.
Per somriure...
"¿Por qué nos caemos, Bruce?... Para aprender a levantarnos." - Batman Begins (2005)
Hi ha gent que realment es "curra" moltíssims els doblatges... M'encanta!
Jo no sé si podria, m'estaria rient tota l'estona!!!!
Hi ha gent que realment es "curra" moltíssims els doblatges... M'encanta!
Jo no sé si podria, m'estaria rient tota l'estona!!!!
dimecres, 9 de gener del 2013
Al borde del viejunismo
Hola!
Hace unos días leí un artículo sobre las maduritas sexys a las que llaman Softies (como los peluches) y me parecío genial. Ahí, con más de 45 añadas y divinas de la muerte!!
Luego me paré a pensar y me dije a mí misma: "Claro que, las condiciones no son las mismas para todas...".
Me explico...
Poniéndome de ejemplo, porque no conozco a nadie mejor que a mí misma, y así, si se ha de criticar a alguien, pues que se me critique a mí: para empezar yo no tengo ni tiempo ni tanto dinero, así, en resumidas cuentas.
Y extendiéndome un poco más, me atrevería a decir, por ejemplo, que me tuve que dar de baja del gimnasio cuando nació mi churumbel para recortar gastos y -me reitero- porque no tenía tiempo para ir. Además de que no me puedo permitir tanto masaje, pilates y peluquería casi diaria. Eso sin contar con el maquillaje, que no creo que se lo compren en los chinos o le maquille un abuelete con Parquinson cobrando la voluntad. Y, por otra parte, mis condiciones laborales no me exigen estar divina full time pero, por contra, tampoco sé si me renovarán este año, lo que conlleva a que me acaben de salir dos canas más con tan sólo pensarlo...
En conclusión, creo que yo más que Softy -cuando llegue y sobrepase los 45 añicos- seré Hardy. Con un poco de suerte habré perdido unos kilitos, más que nada porque a lo mejor no puedo comer, y la piel la tendré taaan apergaminada que todo intento de restablecer su elasticidad con crema hidratante de aloe vera del Hacendado será futil. Porque a ver quien es la valiente y se compra una Olay cada 20 días!!!
Total, que no sé porqué explico esta parida, pero me he quedao a gusto, tú!!
Nada más, ale!!
Hace unos días leí un artículo sobre las maduritas sexys a las que llaman Softies (como los peluches) y me parecío genial. Ahí, con más de 45 añadas y divinas de la muerte!!
Luego me paré a pensar y me dije a mí misma: "Claro que, las condiciones no son las mismas para todas...".
Me explico...
Poniéndome de ejemplo, porque no conozco a nadie mejor que a mí misma, y así, si se ha de criticar a alguien, pues que se me critique a mí: para empezar yo no tengo ni tiempo ni tanto dinero, así, en resumidas cuentas.
Y extendiéndome un poco más, me atrevería a decir, por ejemplo, que me tuve que dar de baja del gimnasio cuando nació mi churumbel para recortar gastos y -me reitero- porque no tenía tiempo para ir. Además de que no me puedo permitir tanto masaje, pilates y peluquería casi diaria. Eso sin contar con el maquillaje, que no creo que se lo compren en los chinos o le maquille un abuelete con Parquinson cobrando la voluntad. Y, por otra parte, mis condiciones laborales no me exigen estar divina full time pero, por contra, tampoco sé si me renovarán este año, lo que conlleva a que me acaben de salir dos canas más con tan sólo pensarlo...
En conclusión, creo que yo más que Softy -cuando llegue y sobrepase los 45 añicos- seré Hardy. Con un poco de suerte habré perdido unos kilitos, más que nada porque a lo mejor no puedo comer, y la piel la tendré taaan apergaminada que todo intento de restablecer su elasticidad con crema hidratante de aloe vera del Hacendado será futil. Porque a ver quien es la valiente y se compra una Olay cada 20 días!!!
Total, que no sé porqué explico esta parida, pero me he quedao a gusto, tú!!
Nada más, ale!!
dimecres, 19 de desembre del 2012
Retales de mi vida...
... Fotos a contraluz...
Como me dijo hace unos días mi cuñado, y tampoco son palabras suyas pero no sé citar la fuente exacta, "el Féisbuc te hace creer que tienes amigos, el Blogger te hace creer que sabes escribir i el Instagram te hace creer que eres un buen fotógrafo... Cuando volvamos a la realidad, el shock va a ser muy traumático"...
En su momento me reí mogollón, pero luego pensé, menos mal que a mí eso no me va a pasar porque vivo con los pies bastante en el suelo, por mucho que me gusten las tecnologías. Y me consolé pensando: "el Féisbuc no lo uso para nada, excepto para leer los posts de los indignados y contra el maltrato animal; el Blogger lo utilizo sólo para vomitar mis pensamientos puntuales tal y como los siento, sin tener en cuenta si pueden gustar o no o si están mejor o peor escritos (qué más da! es mi terapia, no un concurso literario! jejeje), y el Instagram sólo es una aplicación de ayuda que hace filtros majos y con el que me entretengo más que un tonto con un caramelo..."
Pero siempre podemos tener nuestro momento de subidón con el que luego, gracias a Dior, bajas a tu altura real y te devuelve a tu sitio... Y a mí me ha sucedido últimamente con el tema de programación en código o lenguaje BATCH.
Me explico...
Todo empezó con la forja de los primeros anillos... Bueno, en realidad con la ida (para no volver) de un compañero de trabajo que dominaba el tema de programación informática y que ha creado todos los scripts y programas y bases de datos que tenemos actualmente en el laboratorio... Pues bien, todas sus responsabilidades y demás recayeron sobre mi persona, que aunque a nivel de usuaria me ENCANTE la informàtica, a nivel profesional soy básica y de supervivencia... Creativa, pero básica, no nos engañemos...
La ilusión por la novedad que me caracteriza hizo que me apuntase rauda y veloz a los cursos de ACCESS que están a nuestro alcance en el Hospital (junto con otras compañeras) y con los que he disfrutado y aprendido hasta niveles de paranoia i autismo total frente al ordenador, creando y creando tablas, relaciones, botones, acciones, informes, colores, menús, filtros, consultas... Todo lo que fuese posible de crear, ahí estaba yo metiendo la zarpa o el puntero del ratón para crearlo...
Luego vino el mometazo lenguaje Visual Basic (VB)... ¡Con lo que me gustan a mí los idiomas, por Dior! Lástima que el profesor no dedicara mucho tiempo a la práctica y lo que empezó siendo un gran descubrimiento en el lenguaje informático acabó siendo un suplicio... Creo que lo repasaré todo de modo autodidacta porque no me acuerdo de absolutamente nada... Perdón, sip, de alguna noción básica sí... Dim, MsgBox, If...Then, Do...Loop (until)... BASTA!! (--->trauma!)
Y finalmente vino el momento estelar en el que mi personica ha de hacerse cargo de crear un script para un robot de alicuotado y necesita crear a su vez un par de ejecutables externos (.exe) para escanear las muestras y las placas y bla-bla-bla-bla... (me abuuuuuurrooooo!!!... sí, lo sé, pero ya he avisado que MI BLOG es un lugar de terapia personal, no de grandes éxitos literarios... jeje)...
Y cual no es mi surprise que siendo consciente de mis pocos conocimientos informáticos en VB voy y acabo recuyendo a los albores del MS-DOS... Lenguaje BATCH!!!de Nui...
¡Pero qué bien me lo he pasado y cuánto mucho más he aprendido durante estas dos últimas semanas!
En resumidas cuentas, he creado finalmente el script, he creado dos ejecutables externos, y lo mejor de todo es que funciona!!!... JAJAJAJAJAJAJAJAAAAAAA!!! (risa megalómana)
Mi estado de sensación de poder ha durado escasas milésimas de segundo porque tenía delante la web de www.elhacker.net (que me han ayudado bastante y estoy muy agradecida) y me hace ser consciente de mi inconmesurable ignoracia sobre este tema. Pero, por otra parte, me siento muy bien de haber podido crear algo desde cero... Aunque todo esto tampoco hubiera sido posible sin la paciencia y ayuda de mi hombretón, y un par de colegas a los que he acudido en momentos de desesperación máxima... (I confess)
Lo mejor de todo esto es que:
- el Féisbuc no podrá substituir nunca el quedar con los amigos de verdad en persona
- este Blog/Bloc no llegará a ser nunca un Best Seller, gracias a Dior
- el Instagram no tiene nada que ver con una cámara reflex y un buen curso y prácticas de fotografía
- he vuelto a descubrir el disfrute de comunicarme en un idioma (en este caso, informático) y que obtengas respuesta positiva
Y sobre todo, que sólo sé que no sé nada... Y es genial, porque eso significa que todavía tengo muchas cosas por aprender y descubrir!!!! XD
diumenge, 25 de novembre del 2012
"Un poco de Ciencia nos aparta de Dios. Mucha, nos aproxima"
Un article interessant, al menys per mi, ja que des del primer any de carrera vaig començar a pensar el mateix, però em sembla que no ho he pogut mai expressar millor...
I me'n alegro!!
Un poco de Ciencia nos aparta de Dios. Mucha, nos aproxima
(Prof. Dr. Louis Pasteur)
I me'n alegro!!
Un poco de Ciencia nos aparta de Dios. Mucha, nos aproxima
(Prof. Dr. Louis Pasteur)
diumenge, 17 de juny del 2012
ARNAUS WELT
Era una boleta de carn amb els ulls tan xinats que semblava nepalès i només es podia comunicar a través del plor.
I ara, pensant-ho bé, haig de caure amb els típics tòpics de "què ràpid passa el temps", "què ràpid que creixen els nanos", etc... tot i que fa uns 10 mesos no m'ho hagués imaginat mai, tot el contrari, el temps semblava passar insuportablement lent, i en aquests moments, només penso en aprofitar tot el temps que pugui per estar al seu costat, jugar amb ell, abraçar-lo, besar-lo, mossegar-lo (tendrament, és clar!), riure i compartir el que sigui, ja que veig que es fa gran a passes agegantades.
Em sembla que un dia despertaré i em dirà que se'n va a viatjar per Europa (o el que quedi d'ella), cosa que sempre m'agrada somiar que un dia farà, però llavors segur que no voldré que s'allunyi gaire per no deixar-lo de veure... Però em sentiré orgullosa de que ho faci, per suposat... I espero que pugui tenir l'oportunitat de fer-ho!! Que tal i com venen les coses...
Fent balanç hem vist que en un any hem passat dos mesos insomnes pels famosos còlics, hem fet el gran pas de passar-lo a la seva habitació, de dormir-se tot solet, d'acceptar el "bibe" i desprès les diferents papilles, d'aprendre a beure aquest líquid insípid i inolor com és l'aigua, a saber el significat de la paraula "NO", a jugar amb la percussió, a llençar pilotes i el que calgui, a fer la croqueta, a gatejar, a posar-se dret, a escalar, a caminar -encara amb ajuda-, a dir les primeres paraules (?) o fonemes (millor dit), a cantar i identificar cançons, a picar de palmes i dibuixar ratlles a la terra del parc, a fer xantatge emocional als avis, a treure el geni, a fer abraçades i petons-mossegada... Però sobretot a somriure i riure des de quasi el primer dia, tot i els dolors de còlic durant hores, tot i la febre, tot i les bronquitis, tot i la diarrea, tot i les caigudes, tot i renyar-lo i no sortir-se'n amb la seva... Tot i les adversitats, tenim la grandíssima sort de que sigui molt bon minyó (ja pots estar ben tranquil·la, Arale), carinyós i sensible, amb caràcter però que acaba acceptant els canvis, i a disfrutar-los... I quin remei li queda! Amb els pares que li ha tocat, pobre! ^_^
Ens encanta aquest nano!! Se li veu -per ara- tan bo i amorós, i sociable, i observador, i tranquil (al menys al "cole") i agosarat amb les activitats físiques i la manipulació i desmuntatge/muntatge de tot allò que li envolta, jeje... Això si, tot el valent que és per llençar-se de cap pel tobogan, no ho té per pintar amb la pintura de dits... Es veu que si li sembla massa humit o llefiscós no li fa gaire gràcia! T'agafa totes les porqueries del terra i les estudia durant hores i desprès no vol embrutar-se les mans amb la pintura de dits!! Em sembla que és més de pintar amb ceres gruixudes, jejejeje... Me ha salido fino con el tema artístico, el niño.
M'encanta totes les múltiples expressions de cara que és capaç de fer i veure'l com s'ho menja sempre tot, no li fa fàstics a res... Per ara... Ais, me'n adono que acabo parlant com qualsevol altre pare o mare d'aquest planeta que s'estima al seu fill o filla: amb la baba caient! No me reconozco!!
Pel que veig, no hi ha remei, tots acabem repetint més tard o més d'hora algun "topicazo", en menor o major intensitat o durada, però caiem. I quan ho fem ens és completament igual perquè som feliços.
Arnau, els pares t'estimem moltíssim i t'estimarem sempre.
Només un parell de coses: estima tu sempre molt i sigues una bona persona. Triïs el que triïs, facis el que facis, siguis allà on siguis.
dimecres, 28 de març del 2012
I'm stil alive
Estoy viva...
Segueixo amb vida...
Ich lebe noch...
Aínda estou viva...
私は生きている... jejeje... (Google Traductor)
(To be continued)
Segueixo amb vida...
Ich lebe noch...
Aínda estou viva...
私は生きている... jejeje... (Google Traductor)
(To be continued)
dimecres, 28 de setembre del 2011
"When the night comes..."
No, no estic referint-me a la cançó de Joe Cocker, no. És el neguit de cada nit amb la nova personeta que conviu amb nosaltres: l'Arnau.
Ja té 3 mesos i mig, ja riu, no para de "xerrar" fent sorollets i carotes i ganyotes i mil coses que te'l menjaries, però també tenim els típics problemes quan arriba l'hora de dormir per la nit. No vegis com li costa!! I quan ho aconsegueixes per fi, es desperta amb el mínim sorollet, o moviment o el que sigui. Tot el contrari que durant el dia, que ja poden venir els bombers i tot el 7è de Caballeria que el tio està més pantxo i tranquil i feliç que un ginjol... I nosaltres -els seus pares- sense dormir ni descansar... Ais...
Bé, però no ens podem queixar, és clar, ja que en el fons és un solete i podria ser pitjor!! Per ara només té aquest mal i la majoria de les vegades perquè el pobre també està neguitós pel soroll al carrer (que de nit és més molest) o pels gasos que li donen de nit i de matinada o simplement perquè encara és massa petit i nosaltres ja volem que sigui independent i porti un sou digne a casa. Senyor...
Va néixer el 12 de juny a les 14h15' d'un diumenge que segurament no li tocava, ja que vaig trencar aigües per un mal moviment (mal i estrany) que vaig fer de bon matí del dissabte al tornar-me al llit... Em vaig carregar el sac amniòtic, què tens que fer, no era la meva intenció, no mane Déu!! Havia sortit de comptes, val, però encara em donaven trègua fins el dia 15 que tenia visita a la Maternitat per donar-me cita per provocar-me'l. Doncs no val caldre, ja me'l van haver de provocar a les 00h00 (hora de les bruixes) del dissabte al diumenge, i amb una epidural que no em va fer efecte va sortir finalment 14 hores desprès.
Ara ho penso i sembla com si no hagués passat mai, com si ho estigués recordant perquè m'ho hagués explicat una altra persona... És ben bé estrany això! Quina sensació més rara. Suposo que és un sistema que té el nostre cervell per esborrar de la memòria tot el dolor i les males hores passades, sinó, em sembla que ningú més tornaria a tenir més fills, i normalment, si es pot, es repeteix.
I ja és amb nosaltres! Ara ja ho tenim més interioritzat i ja ens anem creient cada dia més que som pares i que aquesta criatureta és nostra. I per suposat l'estimem cada dia més! A vegades et treu de polleguera, el pobre, però és perquè estem cansats i com a pares inexperts a vegades ja no sabem què fer o com solucionar-ho, però l'experiència diària et va donant recursos per a fer volar la imaginació o la intuïció pels dilemes de cada dia o moment... I sobretot preguntar molt a la infermera de pediatria, que ens ha de sofrir com a pares primerencs que som!
Ja està, ara ja sabeu perquè he trigat taaaaaaaaaaaaan de temps en escriure alguna txorrada al bloc... Entre l'últim mes de prenyamenta (embaràs), que ha estat l'únic mes on he sofert una mica i més que res per les cames inflades i el sobrepès i les ganes de parir, i desprès perquè hem estat més que liats amb el nano i sense gairebé dormir regularment... Doncs no ha estat fins avui, aquesta nit, que he aconseguit que el nano es quedi més que sobat al nostre llit mentre l'Albert està a casa del seu germà gaudint (suposo) amb el partit del Barça a la Champions, per poder escriure aquestes míseres paraules que no tenen cap gràcia ni interès!! Però m'és igual, bah! Per a mi és un gran esdeveniment només el fet de poder estar passant aquests minuts en total silenci, davant de l'ordinador, escrivint com una posesa tota aquesta demagògia sense trellat... PER FIIIIIIIIIIIIIII...
Això em dóna forces i fa poder creure que ja anem evolucionant poc a poc amb el nostre fill (qué fuerte que suena!... Dios mío, que tenemos UN HIJO!!) i que finalment aconseguirem organitzar-nos i compaginar-ho tot amb les nostres vides privades, personals i intransferibles i no tot serà Arnau 25 hours NON STOP!! Si, gràcies, gràcies!!
Uis, que el nano acaba de estossegar i m'he acollonit... JEJEJEJEJE... Vaig a vore com està, que ja és un tic nerviós que no puc evitar, ara les prioritats a la meva vida han canviat per complert, però això no vol dir, ni molt menys, que m'oblido dels meus i del que m'agrada a mi fer... Acabáramos!!
Per cert, algú sap para cuándo "Dance with dragons" en espanyol? Que tinc un monoooooooooo!!!
La llàstima és que d'aquí res el nano anirà a l'Escola Bressol (ais, cómo crece, qué penica dejarlo solo!) i jo hauré de tornar a la feina... Snifff, sniffff... Ara si que ploraré... JEJEJE...
Vinga, fins una altra.
Ti penso sempre ma non posso escrivere liberamente.
 |
| Arnau acabat de néixer |
Bé, però no ens podem queixar, és clar, ja que en el fons és un solete i podria ser pitjor!! Per ara només té aquest mal i la majoria de les vegades perquè el pobre també està neguitós pel soroll al carrer (que de nit és més molest) o pels gasos que li donen de nit i de matinada o simplement perquè encara és massa petit i nosaltres ja volem que sigui independent i porti un sou digne a casa. Senyor...
Va néixer el 12 de juny a les 14h15' d'un diumenge que segurament no li tocava, ja que vaig trencar aigües per un mal moviment (mal i estrany) que vaig fer de bon matí del dissabte al tornar-me al llit... Em vaig carregar el sac amniòtic, què tens que fer, no era la meva intenció, no mane Déu!! Havia sortit de comptes, val, però encara em donaven trègua fins el dia 15 que tenia visita a la Maternitat per donar-me cita per provocar-me'l. Doncs no val caldre, ja me'l van haver de provocar a les 00h00 (hora de les bruixes) del dissabte al diumenge, i amb una epidural que no em va fer efecte va sortir finalment 14 hores desprès.
Ara ho penso i sembla com si no hagués passat mai, com si ho estigués recordant perquè m'ho hagués explicat una altra persona... És ben bé estrany això! Quina sensació més rara. Suposo que és un sistema que té el nostre cervell per esborrar de la memòria tot el dolor i les males hores passades, sinó, em sembla que ningú més tornaria a tenir més fills, i normalment, si es pot, es repeteix.
I ja és amb nosaltres! Ara ja ho tenim més interioritzat i ja ens anem creient cada dia més que som pares i que aquesta criatureta és nostra. I per suposat l'estimem cada dia més! A vegades et treu de polleguera, el pobre, però és perquè estem cansats i com a pares inexperts a vegades ja no sabem què fer o com solucionar-ho, però l'experiència diària et va donant recursos per a fer volar la imaginació o la intuïció pels dilemes de cada dia o moment... I sobretot preguntar molt a la infermera de pediatria, que ens ha de sofrir com a pares primerencs que som!
 |
| Arnau amb 3 mesos |
Ja està, ara ja sabeu perquè he trigat taaaaaaaaaaaaan de temps en escriure alguna txorrada al bloc... Entre l'últim mes de prenyamenta (embaràs), que ha estat l'únic mes on he sofert una mica i més que res per les cames inflades i el sobrepès i les ganes de parir, i desprès perquè hem estat més que liats amb el nano i sense gairebé dormir regularment... Doncs no ha estat fins avui, aquesta nit, que he aconseguit que el nano es quedi més que sobat al nostre llit mentre l'Albert està a casa del seu germà gaudint (suposo) amb el partit del Barça a la Champions, per poder escriure aquestes míseres paraules que no tenen cap gràcia ni interès!! Però m'és igual, bah! Per a mi és un gran esdeveniment només el fet de poder estar passant aquests minuts en total silenci, davant de l'ordinador, escrivint com una posesa tota aquesta demagògia sense trellat... PER FIIIIIIIIIIIIIII...
Això em dóna forces i fa poder creure que ja anem evolucionant poc a poc amb el nostre fill (qué fuerte que suena!... Dios mío, que tenemos UN HIJO!!) i que finalment aconseguirem organitzar-nos i compaginar-ho tot amb les nostres vides privades, personals i intransferibles i no tot serà Arnau 25 hours NON STOP!! Si, gràcies, gràcies!!
Uis, que el nano acaba de estossegar i m'he acollonit... JEJEJEJEJE... Vaig a vore com està, que ja és un tic nerviós que no puc evitar, ara les prioritats a la meva vida han canviat per complert, però això no vol dir, ni molt menys, que m'oblido dels meus i del que m'agrada a mi fer... Acabáramos!!
Per cert, algú sap para cuándo "Dance with dragons" en espanyol? Que tinc un monoooooooooo!!!
La llàstima és que d'aquí res el nano anirà a l'Escola Bressol (ais, cómo crece, qué penica dejarlo solo!) i jo hauré de tornar a la feina... Snifff, sniffff... Ara si que ploraré... JEJEJE...
 |
| ¡Dios mío! Me estoy quedando calvo!! |
Vinga, fins una altra.
Ti penso sempre ma non posso escrivere liberamente.
dimecres, 8 de juny del 2011
El Gran Dictador...
Vaja, navegant per la red -fent una mica el "manta", tot s'ha de dir- m'he trobat amb aquest video del gran Charles Chaplin, de 1940... M'ha sobtat lo actual que arriba a ser, i és que en el fons l'ésser humà es repeteix al llarg de la història, no som tan "originals" com ens creiem...
Ja no recordava aquesta part final dramàtica de la pel·lícula. Només m'havia quedat amb les parts còmiques, suposo que és un sistema de defensa del cervell per no sobresaturar-lo d'informació negativa o trista, no sé.. Però ara m'en alegro d'haver-la trobat de nou (http://youtu.be/he26DAbk3Sw):
Espero que la disfruteu o com a mínim que us faci pensar o remoure alguna cosa a dins vostre, tingueu l'opinió que sigui, tant és!! La qüestió és donar-li a la massa grisa del cervell i no estar en estat comatós com els hi agradaria a molts interessats que ja ens manipulen prou... Apa!! Au!!
Ja no recordava aquesta part final dramàtica de la pel·lícula. Només m'havia quedat amb les parts còmiques, suposo que és un sistema de defensa del cervell per no sobresaturar-lo d'informació negativa o trista, no sé.. Però ara m'en alegro d'haver-la trobat de nou (http://youtu.be/he26DAbk3Sw):
Espero que la disfruteu o com a mínim que us faci pensar o remoure alguna cosa a dins vostre, tingueu l'opinió que sigui, tant és!! La qüestió és donar-li a la massa grisa del cervell i no estar en estat comatós com els hi agradaria a molts interessats que ja ens manipulen prou... Apa!! Au!!
Subscriure's a:
Missatges (Atom)