"De Saetabis a Barcino": "When the night comes..."

No, no estic referint-me a la cançó de Joe Cocker, no. És el neguit de cada nit amb la nova personeta que conviu amb nosaltres: l'Arnau.

Arnau acabat de néixer

Ja té 3 mesos i mig, ja riu, no para de "xerrar" fent sorollets i carotes i ganyotes i mil coses que te'l menjaries, però també tenim els típics problemes quan arriba l'hora de dormir per la nit. No vegis com li costa!! I quan ho aconsegueixes per fi, es desperta amb el mínim sorollet, o moviment o el que sigui. Tot el contrari que durant el dia, que ja poden venir els bombers i tot el 7è de Caballeria que el tio està més pantxo i tranquil i feliç que un ginjol... I nosaltres -els seus pares- sense dormir ni descansar... Ais...
Bé, però no ens podem queixar, és clar, ja que en el fons és un solete i podria ser pitjor!! Per ara només té aquest mal i la majoria de les vegades perquè el pobre també està neguitós pel soroll al carrer (que de nit és més molest) o pels gasos que li donen de nit i de matinada o simplement perquè encara és massa petit i nosaltres ja volem que sigui independent i porti un sou digne a casa. Senyor...

Va néixer el 12 de juny a les 14h15' d'un diumenge que segurament no li tocava, ja que vaig trencar aigües per un mal moviment (mal i estrany) que vaig fer de bon matí del dissabte al tornar-me al llit... Em vaig carregar el sac amniòtic, què tens que fer, no era la meva intenció, no mane Déu!! Havia sortit de comptes, val, però encara em donaven trègua fins el dia 15 que tenia visita a la Maternitat per donar-me cita per provocar-me'l. Doncs no val caldre, ja me'l van haver de provocar a les 00h00 (hora de les bruixes) del dissabte al diumenge, i amb una epidural que no em va fer efecte va sortir finalment 14 hores desprès.
Ara ho penso i sembla com si no hagués passat mai, com si ho estigués recordant perquè m'ho hagués explicat una altra persona... És ben bé estrany això! Quina sensació més rara. Suposo que és un sistema que té el nostre cervell per esborrar de la memòria tot el dolor i les males hores passades, sinó, em sembla que ningú més tornaria a tenir més fills, i normalment, si es pot, es repeteix.

I ja és amb nosaltres! Ara ja ho tenim més interioritzat i ja ens anem creient cada dia més que som pares i que aquesta criatureta és nostra. I per suposat l'estimem cada dia més! A vegades et treu de polleguera, el pobre, però és perquè estem cansats i com a pares inexperts a vegades ja no sabem què fer o com solucionar-ho, però l'experiència diària et va donant recursos per a fer volar la imaginació o la intuïció pels dilemes de cada dia o moment... I sobretot preguntar molt a la infermera de pediatria, que ens ha de sofrir com a pares primerencs que som!

Arnau amb 3 mesos

Ja està, ara ja sabeu perquè he trigat taaaaaaaaaaaaan de temps en escriure alguna txorrada al bloc... Entre l'últim mes de prenyamenta (embaràs), que ha estat l'únic mes on he sofert una mica i més que res per les cames inflades i el sobrepès i les ganes de parir, i desprès perquè hem estat més que liats amb el nano i sense gairebé dormir regularment... Doncs no ha estat fins avui, aquesta nit, que he aconseguit que el nano es quedi més que sobat al nostre llit mentre l'Albert està a casa del seu germà gaudint (suposo) amb el partit del Barça a la Champions, per poder escriure aquestes míseres paraules que no tenen cap gràcia ni interès!! Però m'és igual, bah! Per a mi és un gran esdeveniment només el fet de poder estar passant aquests minuts en total silenci, davant de l'ordinador, escrivint com una posesa tota aquesta demagògia sense trellat... PER FIIIIIIIIIIIIIII...

Això em dóna forces i fa poder creure que ja anem evolucionant poc a poc amb el nostre fill (qué fuerte que suena!... Dios mío, que tenemos UN HIJO!!) i que finalment aconseguirem organitzar-nos i compaginar-ho tot amb les nostres vides privades, personals i intransferibles i no tot serà Arnau 25 hours NON STOP!! Si, gràcies, gràcies!!

Uis, que el nano acaba de estossegar i m'he acollonit... JEJEJEJEJE... Vaig a vore com està, que ja és un tic nerviós que no puc evitar, ara les prioritats a la meva vida han canviat per complert, però això no vol dir, ni molt menys, que m'oblido dels meus i del que m'agrada a mi fer... Acabáramos!!

Per cert, algú sap para cuándo "Dance with dragons" en espanyol? Que tinc un monoooooooooo!!!
La llàstima és que d'aquí res el nano anirà a l'Escola Bressol (ais, cómo crece, qué penica dejarlo solo!) i jo hauré de tornar a la feina... Snifff, sniffff... Ara si que ploraré... JEJEJE...