"When the night comes..."

No, no estic referint-me a la cançó de Joe Cocker, no. És el neguit de cada nit amb la nova personeta que conviu amb nosaltres: l'Arnau.

Arnau acabat de néixer

Ja té 3 mesos i mig, ja riu, no para de "xerrar" fent sorollets i carotes i ganyotes i mil coses que te'l menjaries, però també tenim els típics problemes quan arriba l'hora de dormir per la nit. No vegis com li costa!! I quan ho aconsegueixes per fi, es desperta amb el mínim sorollet, o moviment o el que sigui. Tot el contrari que durant el dia, que ja poden venir els bombers i tot el 7è de Caballeria que el tio està més pantxo i tranquil i feliç que un ginjol... I nosaltres -els seus pares- sense dormir ni descansar... Ais...
Bé, però no ens podem queixar, és clar, ja que en el fons és un solete i podria ser pitjor!! Per ara només té aquest mal i la majoria de les vegades perquè el pobre també està neguitós pel soroll al carrer (que de nit és més molest) o pels gasos que li donen de nit i de matinada o simplement perquè encara és massa petit i nosaltres ja volem que sigui independent i porti un sou digne a casa. Senyor...

Va néixer el 12 de juny a les 14h15' d'un diumenge que segurament no li tocava, ja que vaig trencar aigües per un mal moviment (mal i estrany) que vaig fer de bon matí del dissabte al tornar-me al llit... Em vaig carregar el sac amniòtic, què tens que fer, no era la meva intenció, no mane Déu!! Havia sortit de comptes, val, però encara em donaven trègua fins el dia 15 que tenia visita a la Maternitat per donar-me cita per provocar-me'l. Doncs no val caldre, ja me'l van haver de provocar a les 00h00 (hora de les bruixes) del dissabte al diumenge, i amb una epidural que no em va fer efecte va sortir finalment 14 hores desprès.
Ara ho penso i sembla com si no hagués passat mai, com si ho estigués recordant perquè m'ho hagués explicat una altra persona... És ben bé estrany això! Quina sensació més rara. Suposo que és un sistema que té el nostre cervell per esborrar de la memòria tot el dolor i les males hores passades, sinó, em sembla que ningú més tornaria a tenir més fills, i normalment, si es pot, es repeteix.

I ja és amb nosaltres! Ara ja ho tenim més interioritzat i ja ens anem creient cada dia més que som pares i que aquesta criatureta és nostra. I per suposat l'estimem cada dia més! A vegades et treu de polleguera, el pobre, però és perquè estem cansats i com a pares inexperts a vegades ja no sabem què fer o com solucionar-ho, però l'experiència diària et va donant recursos per a fer volar la imaginació o la intuïció pels dilemes de cada dia o moment... I sobretot preguntar molt a la infermera de pediatria, que ens ha de sofrir com a pares primerencs que som!

Arnau amb 3 mesos

Ja està, ara ja sabeu perquè he trigat taaaaaaaaaaaaan de temps en escriure alguna txorrada al bloc... Entre l'últim mes de prenyamenta (embaràs), que ha estat l'únic mes on he sofert una mica i més que res per les cames inflades i el sobrepès i les ganes de parir, i desprès perquè hem estat més que liats amb el nano i sense gairebé dormir regularment... Doncs no ha estat fins avui, aquesta nit, que he aconseguit que el nano es quedi més que sobat al nostre llit mentre l'Albert està a casa del seu germà gaudint (suposo) amb el partit del Barça a la Champions, per poder escriure aquestes míseres paraules que no tenen cap gràcia ni interès!! Però m'és igual, bah! Per a mi és un gran esdeveniment només el fet de poder estar passant aquests minuts en total silenci, davant de l'ordinador, escrivint com una posesa tota aquesta demagògia sense trellat... PER FIIIIIIIIIIIIIII...

Això em dóna forces i fa poder creure que ja anem evolucionant poc a poc amb el nostre fill (qué fuerte que suena!... Dios mío, que tenemos UN HIJO!!) i que finalment aconseguirem organitzar-nos i compaginar-ho tot amb les nostres vides privades, personals i intransferibles i no tot serà Arnau 25 hours NON STOP!! Si, gràcies, gràcies!!

Uis, que el nano acaba de estossegar i m'he acollonit... JEJEJEJEJE... Vaig a vore com està, que ja és un tic nerviós que no puc evitar, ara les prioritats a la meva vida han canviat per complert, però això no vol dir, ni molt menys, que m'oblido dels meus i del que m'agrada a mi fer... Acabáramos!!


Per cert, algú sap para cuándo "Dance with dragons" en espanyol? Que tinc un monoooooooooo!!!
La llàstima és que d'aquí res el nano anirà a l'Escola Bressol (ais, cómo crece, qué penica dejarlo solo!) i jo hauré de tornar a la feina... Snifff, sniffff... Ara si que ploraré... JEJEJE...

¡Dios mío! Me estoy quedando calvo!!

Vinga, fins una altra.

Ti penso sempre ma non posso escrivere liberamente.

El Gran Dictador...

Vaja, navegant per la red -fent una mica el "manta", tot s'ha de dir- m'he trobat amb aquest video del gran Charles Chaplin, de 1940... M'ha sobtat lo actual que arriba a ser, i és que en el fons l'ésser humà es repeteix al llarg de la història, no som tan "originals" com ens creiem...

Ja no recordava aquesta part final dramàtica de la pel·lícula. Només m'havia quedat amb les parts còmiques, suposo que és un sistema de defensa del cervell per no sobresaturar-lo d'informació negativa o trista, no sé.. Però ara m'en alegro d'haver-la trobat de nou (http://youtu.be/he26DAbk3Sw):



Espero que la disfruteu o com a mínim que us faci pensar o remoure alguna cosa a dins vostre, tingueu l'opinió que sigui, tant és!! La qüestió és donar-li a la massa grisa del cervell i no estar en estat comatós com els hi agradaria a molts interessats que ja ens manipulen prou... Apa!! Au!!

PROJECTE PIO-PIO 1.0

Bé, últimament he tingut més temps "lliure" per "descansar"... PERÒOOO quan aquest temps lliure per descansar començo a utilitzar-lo per veure la TELE, llavors reconec de seguida que és una PÈRDUA DE TEMPS i tots ja sabem que a la societat on vivim actualment el temps és OR en estat pur!!!

Així que desprès d'emprar només el temps extrictament necessari, per veure les úniques coses que valen la pena en aquesta programació televisiva tan patètica i nefasta que tenim en general, vaig començar a pensar que ben bé podria aprofitar aquest temps encara que fos només per fer la migdiada, ja que feia anys que no la podia fer pels horaris de feina!!

Més tard, un cop cansada de migdiada (i de mal d'esquena al sofà veient "Els pingüins de Madagascar" al K3), vaig començar a repassar anglès, llegir al meu George RR Martin, passar a net apunts de gramàtica alemana (quina festaaaaaaaaaaa, tu!!!) i altres cosetes que només a un "bitxu" raro com jo li agrada fer... I a sobre disfruta fent-ho...

Però les manualitats també han estat la meva debilitat des de Primària... M'agrada dibuixar, enguarrar-me de cola, pintura, fang... M'agrada treballar la fusta, el paper, el cartró, els materials que siguin, és igual... I desprès de superar el trauma que ma mare em va fer agafar amb el ganxet, i haver de fer les vores de quatre peces de cortines pel pis que tenim, em va donar per fer ninos amb teles reciclades... El que fa l'avorriment!! JEJEJE...

Això realment em sembla que se'm va ocòrrer pels voltants de la diada de Sant Jordi, quan vam anar l'Albert i jo a mirar uns vinils per engantxar a les parets de la futura habitació de l'Arnau. Ja feia temps que veia ninots de tela per a bebés i pensava per mi mateixa: "Redéu, pel que et claven, això també ho podria cosir jo... Pitjor, és clar, però per a la funció final que té..."

Pues manos a la obra!! Tenia una bossa de roba meva i de l'Albert preparada per llençar a reciclar i em vaig quedar amb quatre samarretes de colors més... hmm... macos?... per dir-ho d'alguna manera. I vaig començar a imaginar-me que li feia a l'Arnau un conill, un pollastre, una granota, un pingüí, un gat... Vamos, quasi tota la fauna terrestre!! Tot ho veia possible i fàcil dins del meu cap però a la que vaig començar a tallar les primeres peces del pollastre horrorós que estic fent, em vaig adonar que m'estava complicant la vida i no podia començar per ahí... Un/a ha de ser conscient de les seves limitacions per tal de corregir a temps i aprendre... Tot arriba, tothom pot ser capaç de fer moltes coses!! Però jo, amb el pollastre, vaig crear massa peces per tornar-les a cosir desprès, i vaig pensar que allò havia de ser més senzill per a una neòfita en l'art de l'agulla i el fil com jo...

I efectivament, a l'IKEA de l'Hospitalet vam veure unes pilotes de teles i se'm va encendre la bombeta, bé, la poca que en tinc: "Per què no començo fent una senzilla piloteta o un dau quadradet?"... I vet aquí que ja en tinc la primera pilota feta! Si, és cutre, no gaire glamurosa ni comercial, però és el que hi ha, tu... Amb els teixits que disposo per reciclar, gastadets de molts anys de rentats i sense cap estampat llamatiu i/o graciós per un bebé, i amb la meva poca experiència cosint. Però mira, la vaig fer en un sol dia i em vaig entretenir, vaig gaudir imaginant-me a l'Arnau llençant-la pels aires o nosaltres llençant-li-la a ell al cap (tranquils, que no li pot fer mal, jejeje)... I a sobre ens vam estalviar uns euros que benvinguts seran per comprar-me els sostens de lactància, que aquests si que ja no m'atreveixo a cosir-me'ls jo mateixa... Of course... UN MOMENTO!! No ha de ser tan difícil, espera... hmmmmm... Els podria fer amb estil "biquini" amb uns gantxets d'aquets petits... Uuuuuuuuuui, que encara em posaré "manos a la obra" de nou i m'estalviaré prop de 30€ amb cadascun d'ells!! JEJEJEJEJE...

Bé, res més... La piloteta està ja feta. El gatet està en el primer nivell del projecte. El Pio-pio està aturat fins que vagi a comprar la guata per omplir-lo, i el dau està en confecció. Menys mal que aquest últim serà igual de fàcil que la pilota, així continuaré alimentant la il·lusió i automotivant-me!

Apa, d'aquí a crear un taller clandestí Prenyatal (per no pagar Copyrights) estic a un pas... JEJEJE... No crec que la meva producció doni per tant!!! ;D

Un altre Centre Comercial...

Avui ha vingut la meva Sonia y el Juanan per Barna. a portar-me unes coses per a l'Arnau quan neixi. Hem aprofitat per xerrar a dojo, mirar-se el Juanan com fer-me un armari empotrat nou a una habitació i finalment ens hem dirigit cap a la Plaça Espanya on ja van inaugurar fa una setmana, em sembla, el nou centre comercial a l'antiga Plaça de Bous LAS ARENAS.

La veritat és que aquesta plaça tan maca, d'estil mudéjar, l'han deixada preciosa (per fora)... Dóna la impressió de que han fet una veritable bona feina de recuperació de la façana. Tots aquests darrers anys hem hagut de patir la seva restauració però vull pensar que ha valgut la pena. La tristor, en el meu cas i només com a opinió personal i intransferible, és que ha estat destinada per a un ALTRE centre comercial... Llàstima...


Quan em vaig enterar, fa anys, que l'anaven a reformar perquè, la veritat, és que estava molt deixada i mig caient, el primer que vaig pensar (ingènua i ignorant de mi) és que la aprofitarien com a nou edifici universitari. A la meva ment ja bollien noves carreres, més formació, menys massificació a les aules, més oportunitats i coneixement... Ja m'imaginava passejant-me tranquil·lament des del meu barri, amb el solet de la tarda donant-me a l'esquena, anant en direcció a la Plaça Espanya al peu de Montjuïc, per fotre els nassos i cremar-me el pestanyal disfrutant durant hores amb els llibres de la biblioteca universitària. Gorrejar llibres i la pau de l'ambient, en poques paraules... Perdre de nou la noció del temps i l'espai entre fulls plens de coneixements, seient al costat d'un dels seus finestrals que donen, o bé al parc de l'Escorxador (Joan Miró) o bé a la mateixa plaça i el Museu d'Història de Catalunya, al costat de La Font de Colors... (sight... suspir de resignació)... i les meves ganes també!!!!!!!!!!!!!!!

Bé, doncs no tenim ni Universitat nova ni biblioteca, però tenim un centre comercial molt modern i bla-bla-bla, com tots els centres comercials nous que es poden crear, "ni más ni menos"...

Per la única cosa que m'en alegro és pel fet d'haver passat el día amb la Sonia i el Juanan, d'haver aprofitat per fer fotos panoràmiques des de dalt de la Plaça de Bous (o el que quedi d'ella), d'haver-nos fotut un gelat per a rematar la golafreria i d'haver estar xerrant i compartint el moment... Ara ja podem veure la ciutat comtal des de les teulades sense haver de pujar a Montjuïc. Tot i que des de la muntanya és més maco si fa bo, però bé, des de LAS ARENAS també està molt bé, no ens anem a queixar ara de tot.

Desprès de totes les retallades que estem sofrint a la Salut i a l'Educació pública (bye-bye al Estado de Bienestar, si es que alguna vez estuvimos en él...) ja no penso fer-me mai més cap falsa il·lusió sobre la creació de nous espais que puguin ser beneficiosos per a la societat... No sea que los pobres podamos estar también sanos y obtener una buena formación académica con la que podamos hacerle competencia a los más acomodados... ¡Por favor!

Un dia plorant, quan no tindria més de 6 anys d'edat, li vaig recriminar a ma mare alguna cosa dient-li: "Açò no és just!"... Ma mare em va contestar: "I a tu qui t'ha dit que la vida és justa?".

¡Blaaaai, ven aquí!

Sí, ho sé, el títol ben bé no té cap significat directe però ja us dic que en Blai és un dels dos gossos que té un dels meus "veïns" del barri on visc. Un lloc pintoresc en molts aspectes.

Escriuria un tou sobre aquest personatge en qüestió (sobre el meu "veí", NO sobre el seu gos, és clar) però només li vull donar importància com a "despertador" incansable i puntual de cada matí sobre les 8.00 a.m... T'ho has de prendre amb humor perquè el pobre home, de dos gossets de mida petita que té (el Blai i la Chispi) no li fan cas cap dels dos i passen ben bé d'ell... La veritat és que de la manera com els parla ja te'n adones que no té cap mena d'autoritat sobre les bestioles -que són ben boniques- i, sincerament, jo també passaria d'ell... :)))

Tot va començar fa mesos amb les molestes i repetitives frases de "¡Blai, ven aquí!" i la seva variant femenina "¡Chispi, ven aquí!", a les quals últimament li ha afegit "¡Ven, que tengo un premio!"... juas juas... Pel que es veu, ha de recòrrer al xantatge del menjar perquè no hi funciona la poca esma que té per educar als bitxos, amb els què potser només canviant el to a alguna freqüència sonora més segura i inquisitiva ja no caldria res més. Però bé, és molt fàcil criticar, i a la vida real cadascú fa el que pot, i tots els que hem tingut algun gos en aquesta vida hem passat pel trauma de veure alguna vegada com no ens ha fet ni "punyetero" cas... Però és que aquest individu comença a ser un cas perdut, i em sap greu i tot...

El millor va passar fa dues setmanes, al migdia, mentre jo hi era a la cuina fent el dinar. El torno a sentir amb la seva frase de benvinguda per tots coneguda "¡Blai, ven aquí!" que va repetir com sempre unes 3 ó 4 vegades i seguidament també escolto a la meva veïna del costat (les cuines están juntes) enfotent-se del mateix individu, imitant-lo i repetint la famosa frase de la mateixa manera que jo també he fet tantes vegades!! ...I de sobte vaig ser conscient que potser en aquell mateix moment hi havia un centenar més de persones alhora fent el mateix... Quin fart de riure jo soleta!!!...

Va ser una mica... surrealista... a lo Monty Python, potser... No sabria dir-ho... Però aquest pati està envoltat per tres edificis i una sortida al carrer principal. Dos dels edificis tenen 17 pisos (tot i que dubto que arribi el seu crit de "¡Blai, ven aquí!" fins a l'últim) i el meu és de dos blocs junts de 4 pisos cadascun... No sé si m'explico, és difícil potser d'imaginar però la qüestió és que en aquell mateix moment a moooolts pisos alhora havien sentit com passejava al migdia els dos gossets i possiblement a molts d'ells hi haurien persones que estarien pensant alguna cosa semblant com "Ahí está el (pesao) de los perros" o "Ja hi som de nou amb el (maleït) Blai" o quelcom així... A saber...


Res més, només que aquest petit fenòmen qüotidià em va semblar força divertit i vaig ser conscient en pocs segons que el meu petit microcosmos era molt més gran i compartit del que em podria haver imaginat... Ara somric cada matí quan el sento, allà sobre les 8.00 a.m. del matí, amb el seu to cansat i frustat cridant a les seves bestioles sense gaire èxit... Em sembla que algú hauria de trucar al César Millán, jejejeje... És broma...

Els caps de setmana no hi falla tampoc mai... Todos somos en el fondo animales de costumbres.

Winter is coming...

La veritat és que l'hivern ja és aquí... i tot i que ho desitjava (perquè la calor no la suporto gaire bé) em comença a semblar cada cop més llarg i començo a desitjar ja la primavera amb la seva llum i el seu sol que no crema... També per la frescor dels vespres i, sobretot, perquè ja s'haurà estrenat la sèrie basada en la saga de llibres que més m'ha engantxat fins a la data d'avui i des de fa uns anys: "Song of ice and fire" d'aquell que no deixa mai de sorprendre'm GEORGE R.R. MARTIN.

No necessito més paraules per presentar-ho, ni a ell ni a la seva creació, i ara només friso per poder veure la sèrie que han filmat els de la HBO, també creadors de l'altra sèrie que ens ha mantingut més que satisfets i entretinguts al meu Albert et moi: ROME... Però què bona, senyoooor!

Així que hi tinc posades moltes esperances i ganes per disfrutar veient en pantalla el que el meu cap a estat plaerament imaginant durant la lectura dels seus primers quatre llibres... A veure quan surt ja a la venda el cinquè, coi!! Tot i que la sèrie comença només amb el primer dels 7 en total: "Game of Thrones". Més que recomanable...