¡Blaaaai, ven aquí!

Sí, ho sé, el títol ben bé no té cap significat directe però ja us dic que en Blai és un dels dos gossos que té un dels meus "veïns" del barri on visc. Un lloc pintoresc en molts aspectes.

Escriuria un tou sobre aquest personatge en qüestió (sobre el meu "veí", NO sobre el seu gos, és clar) però només li vull donar importància com a "despertador" incansable i puntual de cada matí sobre les 8.00 a.m... T'ho has de prendre amb humor perquè el pobre home, de dos gossets de mida petita que té (el Blai i la Chispi) no li fan cas cap dels dos i passen ben bé d'ell... La veritat és que de la manera com els parla ja te'n adones que no té cap mena d'autoritat sobre les bestioles -que són ben boniques- i, sincerament, jo també passaria d'ell... :)))

Tot va començar fa mesos amb les molestes i repetitives frases de "¡Blai, ven aquí!" i la seva variant femenina "¡Chispi, ven aquí!", a les quals últimament li ha afegit "¡Ven, que tengo un premio!"... juas juas... Pel que es veu, ha de recòrrer al xantatge del menjar perquè no hi funciona la poca esma que té per educar als bitxos, amb els què potser només canviant el to a alguna freqüència sonora més segura i inquisitiva ja no caldria res més. Però bé, és molt fàcil criticar, i a la vida real cadascú fa el que pot, i tots els que hem tingut algun gos en aquesta vida hem passat pel trauma de veure alguna vegada com no ens ha fet ni "punyetero" cas... Però és que aquest individu comença a ser un cas perdut, i em sap greu i tot...

El millor va passar fa dues setmanes, al migdia, mentre jo hi era a la cuina fent el dinar. El torno a sentir amb la seva frase de benvinguda per tots coneguda "¡Blai, ven aquí!" que va repetir com sempre unes 3 ó 4 vegades i seguidament també escolto a la meva veïna del costat (les cuines están juntes) enfotent-se del mateix individu, imitant-lo i repetint la famosa frase de la mateixa manera que jo també he fet tantes vegades!! ...I de sobte vaig ser conscient que potser en aquell mateix moment hi havia un centenar més de persones alhora fent el mateix... Quin fart de riure jo soleta!!!...

Va ser una mica... surrealista... a lo Monty Python, potser... No sabria dir-ho... Però aquest pati està envoltat per tres edificis i una sortida al carrer principal. Dos dels edificis tenen 17 pisos (tot i que dubto que arribi el seu crit de "¡Blai, ven aquí!" fins a l'últim) i el meu és de dos blocs junts de 4 pisos cadascun... No sé si m'explico, és difícil potser d'imaginar però la qüestió és que en aquell mateix moment a moooolts pisos alhora havien sentit com passejava al migdia els dos gossets i possiblement a molts d'ells hi haurien persones que estarien pensant alguna cosa semblant com "Ahí está el (pesao) de los perros" o "Ja hi som de nou amb el (maleït) Blai" o quelcom així... A saber...


Res més, només que aquest petit fenòmen qüotidià em va semblar força divertit i vaig ser conscient en pocs segons que el meu petit microcosmos era molt més gran i compartit del que em podria haver imaginat... Ara somric cada matí quan el sento, allà sobre les 8.00 a.m. del matí, amb el seu to cansat i frustat cridant a les seves bestioles sense gaire èxit... Em sembla que algú hauria de trucar al César Millán, jejejeje... És broma...

Els caps de setmana no hi falla tampoc mai... Todos somos en el fondo animales de costumbres.