Era una boleta de carn amb els ulls tan xinats que semblava nepalès i només es podia comunicar a través del plor.
I ara, pensant-ho bé, haig de caure amb els típics tòpics de "què ràpid passa el temps", "què ràpid que creixen els nanos", etc... tot i que fa uns 10 mesos no m'ho hagués imaginat mai, tot el contrari, el temps semblava passar insuportablement lent, i en aquests moments, només penso en aprofitar tot el temps que pugui per estar al seu costat, jugar amb ell, abraçar-lo, besar-lo, mossegar-lo (tendrament, és clar!), riure i compartir el que sigui, ja que veig que es fa gran a passes agegantades.
Em sembla que un dia despertaré i em dirà que se'n va a viatjar per Europa (o el que quedi d'ella), cosa que sempre m'agrada somiar que un dia farà, però llavors segur que no voldré que s'allunyi gaire per no deixar-lo de veure... Però em sentiré orgullosa de que ho faci, per suposat... I espero que pugui tenir l'oportunitat de fer-ho!! Que tal i com venen les coses...
Fent balanç hem vist que en un any hem passat dos mesos insomnes pels famosos còlics, hem fet el gran pas de passar-lo a la seva habitació, de dormir-se tot solet, d'acceptar el "bibe" i desprès les diferents papilles, d'aprendre a beure aquest líquid insípid i inolor com és l'aigua, a saber el significat de la paraula "NO", a jugar amb la percussió, a llençar pilotes i el que calgui, a fer la croqueta, a gatejar, a posar-se dret, a escalar, a caminar -encara amb ajuda-, a dir les primeres paraules (?) o fonemes (millor dit), a cantar i identificar cançons, a picar de palmes i dibuixar ratlles a la terra del parc, a fer xantatge emocional als avis, a treure el geni, a fer abraçades i petons-mossegada... Però sobretot a somriure i riure des de quasi el primer dia, tot i els dolors de còlic durant hores, tot i la febre, tot i les bronquitis, tot i la diarrea, tot i les caigudes, tot i renyar-lo i no sortir-se'n amb la seva... Tot i les adversitats, tenim la grandíssima sort de que sigui molt bon minyó (ja pots estar ben tranquil·la, Arale), carinyós i sensible, amb caràcter però que acaba acceptant els canvis, i a disfrutar-los... I quin remei li queda! Amb els pares que li ha tocat, pobre! ^_^
Ens encanta aquest nano!! Se li veu -per ara- tan bo i amorós, i sociable, i observador, i tranquil (al menys al "cole") i agosarat amb les activitats físiques i la manipulació i desmuntatge/muntatge de tot allò que li envolta, jeje... Això si, tot el valent que és per llençar-se de cap pel tobogan, no ho té per pintar amb la pintura de dits... Es veu que si li sembla massa humit o llefiscós no li fa gaire gràcia! T'agafa totes les porqueries del terra i les estudia durant hores i desprès no vol embrutar-se les mans amb la pintura de dits!! Em sembla que és més de pintar amb ceres gruixudes, jejejeje... Me ha salido fino con el tema artístico, el niño.
M'encanta totes les múltiples expressions de cara que és capaç de fer i veure'l com s'ho menja sempre tot, no li fa fàstics a res... Per ara... Ais, me'n adono que acabo parlant com qualsevol altre pare o mare d'aquest planeta que s'estima al seu fill o filla: amb la baba caient! No me reconozco!!
Pel que veig, no hi ha remei, tots acabem repetint més tard o més d'hora algun "topicazo", en menor o major intensitat o durada, però caiem. I quan ho fem ens és completament igual perquè som feliços.
Arnau, els pares t'estimem moltíssim i t'estimarem sempre.
Només un parell de coses: estima tu sempre molt i sigues una bona persona. Triïs el que triïs, facis el que facis, siguis allà on siguis.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada