Dies lliures!!

¡Qué alegría! ¡Qué alboroto! ¡Ooootro Perrito Piloto!

No, no he anat últimament a cap fira, ni he muntat a la Granota Saltarina, ni he jugat a disparar ànecs de plàstic o participat en la tom-tom-tómbola, no! Però estic joiosa per tenir tres dies només per a mi... Repeteixo: TRES DIES PER A MIIIIIIIIIIIII!!!

Sembla la cosa més normal i vulgar del món, però norrrr!! Ens aquests dies que corren, tenir algun dia lliure per a un mateix és quasi un luxe i jo avui m'he près la "revancha", què collons!! Això si, no he deixat de moure'm! El fet de tenir el dia per a mi mateixa no vol dir obligatòriament que m'estigui rascant sense fer res, nononono. Tot al contrari. He estat fent (i faré també demà) tot el que no he pogut fer tooooooots aquests darrers mesos: paperassa, bancs, netejar a fons (o quasi, jeje), descansar, més paperassa, mirar pel·lis, dormir (això també és una activitat, passiva, però activitat), escriure al bloc, contestar mails, mirar ofertes de feina per si de cas (mai se sap), recollir certificats a diferents punts de la ciutat, anar en bici...

Bé, que a poc a poc vaig veient una mica més la llum en aquest pis i en la meva vida. Al menys he tingut un moment, un respir, per a poder pensar en mi i el que m'envolta i qui m'envolta... Bé, en un dimoniet en especial hi penso cada dia!! Però avui fins i tot he tingut temps de mirar la Cartellera de Cinema!!! I a l'agenda de La Butxaca i veure toooooooooooot el que em puc perdre (o no) gratuit o per pocs euros, payos!

Per fi tinc temps de poder decidir què vull fer aquest cap de setmana i no sobre la marxa o improvitzant, com sempre, o deixant-se arrossegar! O potser decideixo "que no vull fer res"!!!

Per fi tinc temps també d'anar a comprar sense presses, veure una pel·li per la nit sense aquell malestar i neguit de que m'haig de llevar d'hora, cuinar amb temps... Mein Gott, cuinar amb temps!!! No menjar de tupper!!!

Avui m'he passat el dia suspirant com una enamorada, que ho estic, però aquests suspirs en concret eren de pau i tranquil·litat... De saber que desprès de 3 llargs anys no havia de tornar a la feina. Així el dilluns que ve, suposo, ho agafaré amb més ganes. O això espero, jejeje, más me vale!

I res més, que estic aquí, al costat del meu amoret, escrivint tranquiiiiiiiil·lament aquestes parides mentre ell estudia de valent (jejejeje, que curre!). I ja començo fins i tot a salivar només de pensar que d'aquí una estona ens fotrem uns bons Braswurts amb tot de salses i coses poc nutritives i només perquè si, perquè aquesta nit volem menjar guarru... Porque nosotros lo valemos!! I vorem una pel·li d'acció i buidarem el cervell durant un parell d'hores i jo, segurament, acabaré adormida abraçada sobre ell (qué pena me da!...jeje!) i estaré en pau perquè demà encara no torno a la feina... Pau...

Que vaaaaaaaaale, que un poco de estrés en verdad es justo y necesario, es la sal de la vida... Pero sólo un POCO, leñe!! Quan cada dia de la teva vida és empentat per l'estrès, això ja no pot ser sa ni bo per a ningú. Y que no me vengan con cuentos, hombreyá!!