BE “POLAR”, MY FRIEND!

La gent cada dia està pitjor (incloent-me, és clar) i no em canso mai de repetir que “l’ésser humà no para de sorprendre’m”, mai… Quan et penses que ja ho has vist o viscut tot… Patapam! Ahí te lanzo otra y con más fuerza! I és que quan veus que algú o alguns a qui has estimat tant durant taaaaaant de temps i un bon dia queda tot aquest amor, tota aquesta relació, totes les promeses, totes les converses, els plors, les rises, tot, queda finalment amb un valor final de 4.50 € aprox… No només et donen ganes de cridar, plorar, sortir correns, fotre cops de peu, sino de dir moltes i moltes coses que amb tota l’escalfor del moment faria caure fins i tot la muntanya més alta, metafóricament…

Metafóricament, gràcies, perquè al final sempre hi ha una força interior que d’alguna manera et controla i et fa veure que tu també estàs dins d’aquest embroll, que també hi formes part i hi tens part de “culpa”… Una paraula, per cert, que odio emprar ja que, en la meva humil opinió (que no ha de ser la més encertada, per suposat) no s’ha de buscar “culpables”. En qualsevol relació de qualsevol tipus (familiar, amistat, parella, laboral, estudis, comunitat de l’anell…) tots hi participem i les coses succeixen perquè cadascú de nosaltres aporta el seu granet de sorra, o no. El fet de “no fer res”, el no actuar, també és una acció en si mateixa, passiva, d’acord, però té també les seves conceqüències. A vegades, ja ho sabeu tots, els silencis diuen més que les paraules. Molt més.

“Y el miedo hiere más que las espadas” (GRR Martin)

Bé, menys mal que el temps fa tancar les ferides i t’obre els ulls i et fa créixer en algun aspecte… O com diu la lletra d’una cançó del paio aquest… Com es diu (ara ho busco)… Neck (que no Beck), del què m’agraden potser dues cançons i en italià, en espanyol perd una mica, però no estan malament del tot… Home, s’ha de tenir en compte que són les típiques cançons romanticones empalagoses italianes de toute la vie!!! I encara que no sigui la música que millor em descriu, aquesta lletra, com deia fa 40 frases enrera, em va sobtar un matí. Una lletra que passo a “copy-pastear” sin permiso de su autor, hala! Para que me crucifiquen… Ea:

Las marcas que deja la vida nos pueden cambiar
Nos escondemos y decimos que nos han hecho madurar.
Pero todos quieren dar marcha atrás al tiempo
y muchas veces siento que se ha acabado el cuento.

Cuando escucho las canciones de años atrás
O veo anuncios en la tele que el tiempo hizo olvidar.
Pienso en la paciencia que antes yo tenía.
Ahora ya no hay tiempo de hablar en esta vida

Què no té una part de veritat?... Déu meu, quina depressió! Quasi que ara prefereixo allò de: “Ay, ay, ay, ay, canta y no llores, porqué cantando se alegran, cielito lindo, los corazones…” Digo yo… Qui canta el seu mal espanta.

Total, tanta “caguera” per no res. Al final, como sempre acabo fent: borrón y cuenta nueva. Y mejor, oye. Les rencúnies i les experiències negatives són com els pets (pedos en castellano, Furzen auf Deuscht): millor fer-los fora!! Y sanseacabó!! No podem viure sempre pensant en el passat, que passat està… Com era aquella frase? La del “quien vive en pretérito y piensa en futuro no disfruta del presente” o alguna cosa així… Doncs, això mateix, que sirva de ejemplo per a tothom o al menys recordar-ho quan tornem a caure en el remember when you did this or that o gilipolleces varias… Que no serveixen per a gaire.

Por si a alguien le reconcome la curiosité de saber cómo carallo terminó lo de los 4.50€ aprox, y hago hincapié –bonita palabra- en “aprox”, pues me gusta lo absurdo, pues fue “colorín, colorado, pim-pam-pum bocadillo de atún!”. Os quedáis igual, ¿verdad? Quiero decir que terminó, pero bien. Seguimos como siempre, eso sí, porque cada uno puso de su parte para que todo terminara bien y siguiera de igual manera, y para que la herida en este teatro de la vida se vaya cerrando por momentos, por momentos, por momentos… (un guiño a la decadencia está prohibida en tu mente… HdS)

Recordeu: “Como los pedos”.