Des de la meva finestra.... (V)

Así que aquí estamos, luchando contra el sol, contra la eterna espera y el pensamiento en la otra persona encerrada en esa aula de perdición y derroche de talento para acabar siendo un número en una larga lista de competidores y ya está. Volveremos a casa y todo seguirá su curso. La 1. Las 13h, quiero decir.

Antes de que llegue el fin de la batería de este portátil, sólo me gustaría evocar unas palabras sobre alguien a quien considera una gran luchadora. Creo que ella no se ve así, más que nada porque es sencilla y modesta, y nada falsa, pero yo la admiro en ese aspecto. Ella es alguien a quien quiero y admiro y me emociono cada vez que la recuerdo –cuando no está presente- porque siempre ha tenido que luchar desde bien pequeña contra enfermedades y jamás la he visto quejarse. Mientras que el resto de mortales como yo nos revolcamos una y otra vez en nuestra propia mierda para poder sentirnos desdichados y poder fardar –qué triste- de nuestras insignificantes miserias que estúpidamente magnificamos, ella ha pasado por momentos críticos y siempre ha estado pendiente de los demás, de su familia, de sus hijos, de sus amigos, de sus padres y hermanos, del trabajo. Jamás ha ido lloriqueándole a nadie sobre sus “desgracias”. Hemos hablado, claro está, aunque le cueste –como a mí- pero es humana y por supuesto ha sufrido, ha llorado, ha hablado y se ha quejado, con todo el motivo del mundo, pero nunca ha hecho de ello el motivo y centro de todas nuestras conversaciones y encuentros, ni me he sentido nunca utilizada para ello. Me siento orgullosa de quererla y de sentirme querida por ella, de haberla conocido y de conocerla cada día un poco más aunque nuestros contactos no sean tan frencuentes como desearíamos. Me siento feliz de verla siempre luchar, aunque todos tengamos unos límites, y de que siempre tenga alguna palabra y broma para mí. De que piense en mí, de que me conozca y me lea la mente –que estoy convencía que es medio bruja, no tiene otra explicación- que se mueva por fuerzas altruistas y me dé siempre ejemplo. Y todo esto sin darse cuenta, que es lo mejor. Seguro que ella ni se imagina todo esto que estoy escribiendo y que le enviaré algún día para que se lo imprima y lea mientras está cagando con la puerta medio abierta. Porque ella es sencilla y natural, y aunque no se lo crea, yo siempre la veo constante en el tiempo. El tiempo pasa y cambia y ella nunca cambia, siempre sigue transparente. Envejecemos y siempre sigue siendo ella. Y con ello me siento segura, me da tranquilidad. Sé que pueden pasar semanas, meses, años, pero da igual, porque en el momento de vernos o llamarnos por teléfono, el tono de conversación y el trato y la confianza sigue siendo el mismo. Es curioso cómo te puedes cruzar con tanta gente en este mundo, pero conectar de tal forma sólo lo puedas hacer con tan pocos, o ninguno. Yo he tenido esta suerte, y todos aquellos que estén a su alrededor ya pueden sentirse también afortunados!!!

Uy, creo que me voy adentro, se me están hinchando las manos del calor y ya no puedo mover las morcillitas de dedos que se me están poniendo. Además, ya me agobia el sol, nací a finales de julio, es normal, estoy más que harta de aguantarlo. Y ahora sí que he identificado a un chico de Educación Física de verdad que acaba de salir. Son las 13.14h en mi humilde reloj del Decathlon y esto me da qué pensar. O a este chico le ha ido de putísima madre el examen, o le ha ido muy mal. Claro está.
Ya tengo ganas de que salga mi lobico y que hablemos y que me explique qué tal le ha ido… Me las piro. Ya me he cansado y me estoy poniendo nerviosa. Hasta luego, Lucas, si se tercia, si no, con todo este rollo macabeo ya ha habido suficiente. T’estimo, Albert, però això ja ho saps, amor, tot i que no em canso mai de dir-t’ho!!
Bé, només em queda ara a mi posar-me una mica les piles per estudiar com Déu mana, que ho tinc tot molt despenjat perquè en realitat passo bastant de les Opos i d’obtenir una plaça i bla-bla-bla. Ara estic bé, tinc el que desitjo, amb la persona que desitjo, els meus pares están bé, tot va bé. Què més vull? Feina? Tinc més de la que desitjo!! Sóc afortunada, i això m’ho hauria de repetir més a sovint, ara que m’han donat unes quantes baixades de moral perquè m’he engreixat força i perquè el meu cos em demana a crits un descans, unes vacances urgents i forçades. Però ara no puc parar, i el nou lloc on he començat ara m’està donant noves forces per continuar treballant, sobretot perquè la gent del meu voltant i que m’està formant ara és genial, es respira l’ambient que m’agrada i em motiva. Menys mal. Només demanava això, bon ambient. El sou, l’horari i la resta, és secundari. Només demano bons companys, respecte, sentir-me recolçada en front d’un problema o una incidencia a la feina, això és l’important. Si l’horari està de conya, genial, si el sou és milionari, perfecte. Però els companys són la base per tenir ganes cada matí de llevar-se i entrar a la feina i pensar: “Vinga, què em de fer avui? Som-hi, doncs!!”… Això és genial, no té preu. I agraeixo sentir tot això en aquesta primera setmana que hi sóc allà, ja que arribo esgotada desprès de 2 anys sense parar, sense vacances, sense un respir, ple de constants canvis als què adaptar-se, ple d’estrès, d’algunes males paraules desafortunades o actituts inesperades que dolen, que et trenquen els esquemes i t’obliguen a transformar-te en algú que no ets, per poder-t’ho empassar i poder “passar” e ignorar perquè deixi de fer-te mal. És esgotador, més que el fet de no tenir vacances!!

En canvi, en aquesta setmana plena de feina fins a més no poder, no m’he sentit estressada en cap moment. He arribat a casa esgotada, com és normal, i més anant i tornant amb la bici, que tenia tan oblidada, però amb la tranquil•litat de estar a gust amb la gent, el lloc i la feina feta al final de la jornada. Sabent que si m’equivoco en alguna cosa, ho puc arreglar i ja està, fins aquí a arribat el problema. Això t’ajuda a agafar més confiança, a sentir-te més responsable i agraïda per la feina. No sé com expressar-ho, però mentalment he deixat de tenir la sensació de necessitar vacances, ara només tinc ganes d’aprendre bé les coses i poder-les fer bé tota sola, que ja en faig, ja, però sempre vull més. Sóc, a vegades, massa autoexigent amb mi mateixa, i fins que no m’en adono a que la gent del meu voltant no ho veu d’aquesta manera, no poso el fre. Estic tan acostumada a que sempre m’exigeixin molt que quan no ho fan em sento com perduda, com que em falta alguna cosa i clar, és llavors quan m’autoexigeixo convencent-me que és el que la resta espera de mi. I és clar, no ho espera, ja que ho veuen d’una altra manera i sóc jo la que em creo els fantasmes al meu cap.

Bé, no és dolent ser autoexigent mentre no et tornis boig o boja… Res sembla dolent mentre no és radicalitza o es porta als extrems o en excès. INXS = /inecsés/, quant que m’agradava aquest grup… Mira que suicidar-se el cantant! Si que s’hauria de sentir malament per fer una cosa així. A mi no em cap al cap, per ara. No entra dintre dels meus esquemes. L’instint de supervivència és superior, a no ser que no estiguis bé… No m’ho vull ni imaginar, m’és anguniós imaginar-me el que pot sentir algú abans de suicidar-se, no ho suporto, és molt fort, molt trist, molt desequilibrant, prou!

Parlem de coses alegres, coi! Com que són les 13.39h, el meu home estarà “dándolo tó” en el seu escrit, per molt que es queixi que porta el temari horrorosament fatal, i aviat sortirà fet un drap, un calçotet “arruat”, fet un nyap i el que sigui, però aquesta primera part (de tres) ja l’haurà superada i quedarà menys pel final… YUPIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIII!!!... Els examens són així, destructius, però no hem de perdre el nord i saber que només és un momento puntual en el que vomites el que saps i ja està. Tot està condicionat a tantes variables de l’entorn: son, nervis, horaris, glucosa, cafeína, llum, boli, llacunes mentals, estòmac buit, amigdalitis, feina laboral, dioptries davant de l’ordinador, abraçades i carícies, petonets, massa roba a sobre… Bé, que no només t’has de saber el temari, vamos!! L’estat psicofisiològic també és important i influeix, és clar.

I la feina estarà ben feta. És igual que unes persones desconegudes d’un tribunal X evaluin i valorin des de el seu punt de vista subjectiu… Perquè alguna cosa s’ha de fer per tal d’eliminar i triar, però sempre serà subjectiu, i més tractant-se d’un examen escrit, on ha de redactar i on fins i tot el tipus de lletra pot condicionar-ho tot. I si a sobre li afegeixes a que la següent proba tracta de llegar aquest examen en veu alta davant del Tribunal X, ya lo digo tó… Nervis, to de veu, tremolor, rapidesa, dislexia, punts, comes, dos punts… Vaja, jo volia parlar d’alguna cosa alegre!!! Jejejejeje!!!