PROJECTE PIO-PIO 1.0

Bé, últimament he tingut més temps "lliure" per "descansar"... PERÒOOO quan aquest temps lliure per descansar començo a utilitzar-lo per veure la TELE, llavors reconec de seguida que és una PÈRDUA DE TEMPS i tots ja sabem que a la societat on vivim actualment el temps és OR en estat pur!!!

Així que desprès d'emprar només el temps extrictament necessari, per veure les úniques coses que valen la pena en aquesta programació televisiva tan patètica i nefasta que tenim en general, vaig començar a pensar que ben bé podria aprofitar aquest temps encara que fos només per fer la migdiada, ja que feia anys que no la podia fer pels horaris de feina!!

Més tard, un cop cansada de migdiada (i de mal d'esquena al sofà veient "Els pingüins de Madagascar" al K3), vaig començar a repassar anglès, llegir al meu George RR Martin, passar a net apunts de gramàtica alemana (quina festaaaaaaaaaaa, tu!!!) i altres cosetes que només a un "bitxu" raro com jo li agrada fer... I a sobre disfruta fent-ho...

Però les manualitats també han estat la meva debilitat des de Primària... M'agrada dibuixar, enguarrar-me de cola, pintura, fang... M'agrada treballar la fusta, el paper, el cartró, els materials que siguin, és igual... I desprès de superar el trauma que ma mare em va fer agafar amb el ganxet, i haver de fer les vores de quatre peces de cortines pel pis que tenim, em va donar per fer ninos amb teles reciclades... El que fa l'avorriment!! JEJEJE...

Això realment em sembla que se'm va ocòrrer pels voltants de la diada de Sant Jordi, quan vam anar l'Albert i jo a mirar uns vinils per engantxar a les parets de la futura habitació de l'Arnau. Ja feia temps que veia ninots de tela per a bebés i pensava per mi mateixa: "Redéu, pel que et claven, això també ho podria cosir jo... Pitjor, és clar, però per a la funció final que té..."

Pues manos a la obra!! Tenia una bossa de roba meva i de l'Albert preparada per llençar a reciclar i em vaig quedar amb quatre samarretes de colors més... hmm... macos?... per dir-ho d'alguna manera. I vaig començar a imaginar-me que li feia a l'Arnau un conill, un pollastre, una granota, un pingüí, un gat... Vamos, quasi tota la fauna terrestre!! Tot ho veia possible i fàcil dins del meu cap però a la que vaig començar a tallar les primeres peces del pollastre horrorós que estic fent, em vaig adonar que m'estava complicant la vida i no podia començar per ahí... Un/a ha de ser conscient de les seves limitacions per tal de corregir a temps i aprendre... Tot arriba, tothom pot ser capaç de fer moltes coses!! Però jo, amb el pollastre, vaig crear massa peces per tornar-les a cosir desprès, i vaig pensar que allò havia de ser més senzill per a una neòfita en l'art de l'agulla i el fil com jo...

I efectivament, a l'IKEA de l'Hospitalet vam veure unes pilotes de teles i se'm va encendre la bombeta, bé, la poca que en tinc: "Per què no començo fent una senzilla piloteta o un dau quadradet?"... I vet aquí que ja en tinc la primera pilota feta! Si, és cutre, no gaire glamurosa ni comercial, però és el que hi ha, tu... Amb els teixits que disposo per reciclar, gastadets de molts anys de rentats i sense cap estampat llamatiu i/o graciós per un bebé, i amb la meva poca experiència cosint. Però mira, la vaig fer en un sol dia i em vaig entretenir, vaig gaudir imaginant-me a l'Arnau llençant-la pels aires o nosaltres llençant-li-la a ell al cap (tranquils, que no li pot fer mal, jejeje)... I a sobre ens vam estalviar uns euros que benvinguts seran per comprar-me els sostens de lactància, que aquests si que ja no m'atreveixo a cosir-me'ls jo mateixa... Of course... UN MOMENTO!! No ha de ser tan difícil, espera... hmmmmm... Els podria fer amb estil "biquini" amb uns gantxets d'aquets petits... Uuuuuuuuuui, que encara em posaré "manos a la obra" de nou i m'estalviaré prop de 30€ amb cadascun d'ells!! JEJEJEJEJE...

Bé, res més... La piloteta està ja feta. El gatet està en el primer nivell del projecte. El Pio-pio està aturat fins que vagi a comprar la guata per omplir-lo, i el dau està en confecció. Menys mal que aquest últim serà igual de fàcil que la pilota, així continuaré alimentant la il·lusió i automotivant-me!

Apa, d'aquí a crear un taller clandestí Prenyatal (per no pagar Copyrights) estic a un pas... JEJEJE... No crec que la meva producció doni per tant!!! ;D

Un altre Centre Comercial...

Avui ha vingut la meva Sonia y el Juanan per Barna. a portar-me unes coses per a l'Arnau quan neixi. Hem aprofitat per xerrar a dojo, mirar-se el Juanan com fer-me un armari empotrat nou a una habitació i finalment ens hem dirigit cap a la Plaça Espanya on ja van inaugurar fa una setmana, em sembla, el nou centre comercial a l'antiga Plaça de Bous LAS ARENAS.

La veritat és que aquesta plaça tan maca, d'estil mudéjar, l'han deixada preciosa (per fora)... Dóna la impressió de que han fet una veritable bona feina de recuperació de la façana. Tots aquests darrers anys hem hagut de patir la seva restauració però vull pensar que ha valgut la pena. La tristor, en el meu cas i només com a opinió personal i intransferible, és que ha estat destinada per a un ALTRE centre comercial... Llàstima...


Quan em vaig enterar, fa anys, que l'anaven a reformar perquè, la veritat, és que estava molt deixada i mig caient, el primer que vaig pensar (ingènua i ignorant de mi) és que la aprofitarien com a nou edifici universitari. A la meva ment ja bollien noves carreres, més formació, menys massificació a les aules, més oportunitats i coneixement... Ja m'imaginava passejant-me tranquil·lament des del meu barri, amb el solet de la tarda donant-me a l'esquena, anant en direcció a la Plaça Espanya al peu de Montjuïc, per fotre els nassos i cremar-me el pestanyal disfrutant durant hores amb els llibres de la biblioteca universitària. Gorrejar llibres i la pau de l'ambient, en poques paraules... Perdre de nou la noció del temps i l'espai entre fulls plens de coneixements, seient al costat d'un dels seus finestrals que donen, o bé al parc de l'Escorxador (Joan Miró) o bé a la mateixa plaça i el Museu d'Història de Catalunya, al costat de La Font de Colors... (sight... suspir de resignació)... i les meves ganes també!!!!!!!!!!!!!!!

Bé, doncs no tenim ni Universitat nova ni biblioteca, però tenim un centre comercial molt modern i bla-bla-bla, com tots els centres comercials nous que es poden crear, "ni más ni menos"...

Per la única cosa que m'en alegro és pel fet d'haver passat el día amb la Sonia i el Juanan, d'haver aprofitat per fer fotos panoràmiques des de dalt de la Plaça de Bous (o el que quedi d'ella), d'haver-nos fotut un gelat per a rematar la golafreria i d'haver estar xerrant i compartint el moment... Ara ja podem veure la ciutat comtal des de les teulades sense haver de pujar a Montjuïc. Tot i que des de la muntanya és més maco si fa bo, però bé, des de LAS ARENAS també està molt bé, no ens anem a queixar ara de tot.

Desprès de totes les retallades que estem sofrint a la Salut i a l'Educació pública (bye-bye al Estado de Bienestar, si es que alguna vez estuvimos en él...) ja no penso fer-me mai més cap falsa il·lusió sobre la creació de nous espais que puguin ser beneficiosos per a la societat... No sea que los pobres podamos estar también sanos y obtener una buena formación académica con la que podamos hacerle competencia a los más acomodados... ¡Por favor!

Un dia plorant, quan no tindria més de 6 anys d'edat, li vaig recriminar a ma mare alguna cosa dient-li: "Açò no és just!"... Ma mare em va contestar: "I a tu qui t'ha dit que la vida és justa?".

¡Blaaaai, ven aquí!

Sí, ho sé, el títol ben bé no té cap significat directe però ja us dic que en Blai és un dels dos gossos que té un dels meus "veïns" del barri on visc. Un lloc pintoresc en molts aspectes.

Escriuria un tou sobre aquest personatge en qüestió (sobre el meu "veí", NO sobre el seu gos, és clar) però només li vull donar importància com a "despertador" incansable i puntual de cada matí sobre les 8.00 a.m... T'ho has de prendre amb humor perquè el pobre home, de dos gossets de mida petita que té (el Blai i la Chispi) no li fan cas cap dels dos i passen ben bé d'ell... La veritat és que de la manera com els parla ja te'n adones que no té cap mena d'autoritat sobre les bestioles -que són ben boniques- i, sincerament, jo també passaria d'ell... :)))

Tot va començar fa mesos amb les molestes i repetitives frases de "¡Blai, ven aquí!" i la seva variant femenina "¡Chispi, ven aquí!", a les quals últimament li ha afegit "¡Ven, que tengo un premio!"... juas juas... Pel que es veu, ha de recòrrer al xantatge del menjar perquè no hi funciona la poca esma que té per educar als bitxos, amb els què potser només canviant el to a alguna freqüència sonora més segura i inquisitiva ja no caldria res més. Però bé, és molt fàcil criticar, i a la vida real cadascú fa el que pot, i tots els que hem tingut algun gos en aquesta vida hem passat pel trauma de veure alguna vegada com no ens ha fet ni "punyetero" cas... Però és que aquest individu comença a ser un cas perdut, i em sap greu i tot...

El millor va passar fa dues setmanes, al migdia, mentre jo hi era a la cuina fent el dinar. El torno a sentir amb la seva frase de benvinguda per tots coneguda "¡Blai, ven aquí!" que va repetir com sempre unes 3 ó 4 vegades i seguidament també escolto a la meva veïna del costat (les cuines están juntes) enfotent-se del mateix individu, imitant-lo i repetint la famosa frase de la mateixa manera que jo també he fet tantes vegades!! ...I de sobte vaig ser conscient que potser en aquell mateix moment hi havia un centenar més de persones alhora fent el mateix... Quin fart de riure jo soleta!!!...

Va ser una mica... surrealista... a lo Monty Python, potser... No sabria dir-ho... Però aquest pati està envoltat per tres edificis i una sortida al carrer principal. Dos dels edificis tenen 17 pisos (tot i que dubto que arribi el seu crit de "¡Blai, ven aquí!" fins a l'últim) i el meu és de dos blocs junts de 4 pisos cadascun... No sé si m'explico, és difícil potser d'imaginar però la qüestió és que en aquell mateix moment a moooolts pisos alhora havien sentit com passejava al migdia els dos gossets i possiblement a molts d'ells hi haurien persones que estarien pensant alguna cosa semblant com "Ahí está el (pesao) de los perros" o "Ja hi som de nou amb el (maleït) Blai" o quelcom així... A saber...


Res més, només que aquest petit fenòmen qüotidià em va semblar força divertit i vaig ser conscient en pocs segons que el meu petit microcosmos era molt més gran i compartit del que em podria haver imaginat... Ara somric cada matí quan el sento, allà sobre les 8.00 a.m. del matí, amb el seu to cansat i frustat cridant a les seves bestioles sense gaire èxit... Em sembla que algú hauria de trucar al César Millán, jejejeje... És broma...

Els caps de setmana no hi falla tampoc mai... Todos somos en el fondo animales de costumbres.

Winter is coming...

La veritat és que l'hivern ja és aquí... i tot i que ho desitjava (perquè la calor no la suporto gaire bé) em comença a semblar cada cop més llarg i començo a desitjar ja la primavera amb la seva llum i el seu sol que no crema... També per la frescor dels vespres i, sobretot, perquè ja s'haurà estrenat la sèrie basada en la saga de llibres que més m'ha engantxat fins a la data d'avui i des de fa uns anys: "Song of ice and fire" d'aquell que no deixa mai de sorprendre'm GEORGE R.R. MARTIN.

No necessito més paraules per presentar-ho, ni a ell ni a la seva creació, i ara només friso per poder veure la sèrie que han filmat els de la HBO, també creadors de l'altra sèrie que ens ha mantingut més que satisfets i entretinguts al meu Albert et moi: ROME... Però què bona, senyoooor!

Així que hi tinc posades moltes esperances i ganes per disfrutar veient en pantalla el que el meu cap a estat plaerament imaginant durant la lectura dels seus primers quatre llibres... A veure quan surt ja a la venda el cinquè, coi!! Tot i que la sèrie comença només amb el primer dels 7 en total: "Game of Thrones". Més que recomanable...

Perquè t'estimo (tatimu, tatimuuu)...

Amor, t'estimo!
...i només se m'ocorre convidar-te a escoltar una cançò que diu allò que jo no podria dir millor, ni tenir millor veu per cantar-te-la... jejeje...

Do you wanna make a memory?

Gràcies, Amparo, per fer-me plorar d'alegria... perquè tu i jo ja sabem de què parlem i no calen més explicacions per ningú... Perquè jo també anyore el temps compartit però també vull disfrutar del temps que puguem estar juntes... Perquè m'agrada fer memòria del passat però millor és saber que podem crear nous bons moments per poder-los recordar en en futur...

Gràcies per fer que les onades entre totes dues siguin suaus i calmades.

I gràcies per enviar-me aquesta cançò...



Hello again, it's you and me
Kinda always like it used to be
Sippin' wine, killing time
Trying to solve life's mysteries

How's your life, it's been a while
God it's good to see you smile
I see you reaching for your keys
Looking for a reason not to leave

If you don't know if you should stay
If you don't say what's on your mind
Baby just breathe
There's nowhere else tonight we should be

You wanna make a memory?

I dug up this old photograph
Look at all that hair we had.
It's bittersweet to hear you laugh
Your phone is ringing I don't wanna ask


If you go now, I'll understand
If you stay, hey, I've got a plan
We're gonna make a memory
You wanna steal a piece of time
You can sing the melody to me
And I can write a couple of lines

You wanna make a memory?

If you don't know if you should stay
And you don't say what's on your mind
Baby just breathe
There's nowhere else tonight we should be
We Should be

You wanna make a memory
You wanna steal a piece of time
You can sing the melody to me
And I can write a couple of lines

Wilde... Oscar Wilde...

"...Travel improves the mind wonderfully, and does away with all one's prejudices."
THE REMARKABLE ROCKET, Oscar Wilde.

Desde que no cojo la bici para ir al trabajo, por estar baja de hierro y demás, estaba convencida que la palmaría de muerte súbita al tener que volver a coger el autobús y el metro con sus respectivos trasbordos...

Pero por ahora voy resistiendo gracias a la entretenida lectura de un libro que tenía por aquí muerto de la risa de la Colección Penguin Popular Classics: "The Happy Prince and other stories" de Oscar Wilde.

Todo empezó como excusa para ir practicando el inglés olvidado en algún rincón de las dendritas neuronales de mi descerebrada mente. Y también, no vamos a engañarnos, para que el tiempo en el transporte público se me pasara más rápidamente.

Ahora empiezo a desear que dure más para poder acabar cada una de las pequeñas historias de este gran escritor. Historias o cuentos fantásticos llenos de moralejas y ejemplos del comportamiento humano, de necesidades y carencias afectivas, de defectos desmesurados, de virtudes despreciadas, de sentimientos... Me ha sorprendido gratamente, la verdad, y a parte de refrescar la memoria con la gramática inglesa, aunque sea con un estilo algo antiguo y extraño para mí, me ha encantado volver a aprender pequeños detalles de la condición humana a través de pequeños cuentos mágicos.

Al principio creía que todos iban a tener la misma cadencia triste y con final infeliz pero ya estoy comprobando que hay de todo, que estoy delante de un polifacético escritor y "cuenta-cuentos" o narrador de historias (storyteller) que a penas conocía o recordaba de la época del Instituto ("El -divertido- Fantasma de Canterville") y que ahora renace entre cada una de sus líneas escritas mientras me evado del mundanal ruido que me rodea y de la gente gris que sube y baja del metro y del bus... Ahora camino con ganas por los pasillos del metro para poder llegar de nuevo al próximo andén y poder sentarme unos segundos a leer mientras llega el próximo tren y pueda subir, agarrarme o apoyarme al algo para no caer mientras sigo sujetando el libro con una de mis manos y vuelvo de nuevo al mundo fantástico de Wilde y volver a sonreír con otro de sus cinismos o personajes egocéntricos ridiculizados. ¡Es inmenso!

Lo recomiendo, pero más que recomendarlo a él -porque para gustos, colores- , recomiendo el coger cualquier libro olvidado de vuestra biblioteca y dejaros sorprender por él y preguntaros porqué ha pasado tanto tiempo allí desapercibido e ignorado y ahora os abre la mente a otros mundos y os llena esos momentos vacíos y tediosos... Preguntároslo, porque es reconfortante sentir un nuevo encuentro con algo maravilloso.

Urbane, dandysh, sardonic... The popular image of Oscar Wilde does not immediately conjure up a writer of enchanting fairy tales. Yet, he was also a poet, dreamer and, above all, born storyteller.

Centre Esther Koplowitz (CEK)

Per fiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiiii!!!

Desprès de dues setmanes d'esgotament de trasllat, desprès de dues setmanes tornant-nos bojos i boges organitzant les mostres i els materials... Desprès de carregar caixes ("doy fe por mi contractura muscular"... jejeje... aunque en casa también he levantado peso!!!!...), per fi ja podem dir que ens hem traslladat!!

En resum:

Encara falten els últims detalls i que finalment toooooooooooot funcioni correctament i poguem trobar el material i els reactius a la primera, sense obrir 40 portes abans, i que l'aire condicionat estigui regulat (me estoy volviendo rubia de ojos azules y con acento noruego...), però per fiiiiiiiii sembla ja que hi som a casa treballant...

Poc a poc tot torna a la normalitat... què bé!!

A veure si es poden donar més bones notícies pels telediaris com que podem trobar sol·lució a les malalties i hagi menys faràndula i menys informació (o deformació) destructiva!!!

Hombreyá!!

M'agrada... No m'agrada...

Bé, aquestes últimes setmanes que he estat desapareguda del mapa (internauta) m'he adonat que a vegades vaig per la vida rumiant amb mi mateixa el que m'agrada del meu voltant i el que no.

Ara mateix no m'enrecordo de tots els detalls però el que si que tinc ben present són les sensacions, difícils d'explicar, o al menys de manera escrita.

Un dels moments que més recordo és anar montada de "paquet" al ciclomotor conduït pel xicot que em té robat el cor (i que m'aguanta cada dia des de que m'aixeco fins que anem a dormir) i agafar-me fort al seu cos.

M'agrada recolzar-me sobre la seva esquena quan anem en moto. M'agrada deixar-me emportar, passar entre els cotxes (amb cura) i no haver de controlar el que tinc al voltant. Poder mirar a la gent que anem deixant al darrere, observar-la mentre estem parats a un semàfor. Fins i tot seguir el joc i somriure a un nen assegut mirant cap enrere al seu cotxe. M'agrada poder girar el cap (amb el "casco molón" que m'ha regalat) i veure com tot s'allunya i els carrers canvien.

Per contra, no m'agrada perdre el temps veient la tele. No és cap novetat, és clar, amb la tele de qualitat que tenim és ben normal que a molta gent no li agradi. No soporto els programes "basura", no soporto veure una pel·li amb "descansos" (=anuncis), no m'agraden els telediaris polititzats... I un llarg etc.

Però això té el seu costat positiu!! M'encanta veure sèries antigues o modernes, que em presten o que ens comprem o que podem veure directament online com Frasier, per exemple... Onze temporades i aquí només van donar tres!! Tornar a disfrutar amb "L'escurçó negre", Monty Python, Little Britain, i tantes altres... Em sembla que passaré directament a veure l'últim capítol de "Perdidos/Lost" per a frustar-me directament i no viure amb falses esperances! jejejeje... Vaja, ara recordo que hem deixat a mitges la nova temporada de "Galactica" i mira que es començava a posar interessant... hmmmm... Però ara mateix no tinc gaire temps, massa son...

També m'agrada perdre la vista a l'horitzó, sobretot si és un horitzó com el que hi ha a prop del poble del meu amic, Palacios de la Sierra. Estamos hablando de "Los pulmones de la sierra", "Los Picos de Urbión y el nacimiento del Duero", i totes les rodalies... Déu meu!!! Allò sí que dóna gust de mirar fins a morir!! Quins roures, quins boscos, quines muntanyes, quines valls... Pensava que això només existia a la Selva Negra d'Alemanya!

M'agrada sentir l'aire fresc a la cara, la fredor al meu cos caminant per la muntanya, les meves cames esforçant-se per adaptar cada moviment a les pedres, a les arrels sobresortides, als desnivells. M'agrada estar minuts interminables mirant els núvols i els arbres i la llunyania sense tenir noció del temps, sense pensar on sóc ni qui sóc. Res importa quan estàs arrepenjada sobre una roca a quasi 2000 metre d'altitud i tens sota teu hectàrees de boscos i no veus la fi. I l'aire és pur, i parelles de falcons sobrevolen el cel i fan cercles buscant la seva pressa. No tens gana, ni sed, ni fred, ni por. Estàs en pau.

També m'agrada recollir pedretes de colors! Curioses formacions minerals que guardo sense cap objectiu. Disfruto fent pa, també de colors! Del blanc, pel meu xicot, del gris de sègol (centeno) per a mi, del negre (també per a mi o per a l'Ángel), amb pipes, amb anous, amb olives negres, amb nabius (arándanos)... Per a tot aquell qui vulgui!!!

No soporto sentir-me malalta. Malalta per una simple grip, per una infecció de ronyons, com un còlic, del que sigui... I ja suposo que a ningú tampoc li agrada gens ni mica. Has d'estar malament del cap perquè t'agradi estar malalt, déu meu!! Em trenca la vida, em desfà el meu ritme, em sento inútil, desprotegida... És una merda i prou.

M'agrada dinar amb el meu amor, l'Albert, i fer bromes, tirar-nos rots, recollir desprès les coses i netejar per sobre per estirar-nos ràpid al sofà i veure una pel·li d'animació. M'encanta "El viaje de Chihiro"... M'ha agradat molt "Toy Story 3" i no penso deixar mai de veure "dibuixos", mai!!

M'agrada quan el meu nebot Àlex m'abraça tranquil i li puc fer un petó a la seva galtona. M'agrada quan se'm seu a sobre i intenta fer-me xantatge amb alguna cosa i jo, és clar, li renyo o faig de dolenta, claaaaaaro. M'agrada la seva inocència tot i que de vegades l'escanyaria, jeje, és un nen!! M'encanta que li agradi tant ballar i que balli per a nosaltres. M'agrada com s'estima a la seva mare (i al seu pare, i al seu germà, és clar!). Però no m'agrada quan s'acosta al seu gos, en JB, ais, em fa patir... Que té molta força i poca finura amb ell!!

Adoro nedar! Però sobretot adoro "poder anar" a nedar aquests dies!! Encara que sigui a una piscina de gimnàs. M'encanta l'aigua i m'encanta arrugar-me com una pansa fins sentir-me obligada a sortir.

I m'encanta tallar-me els cabells, però més m'agrada que me'ls tallin i me'ls sobin!!! És fantàstic que el cabell sempre creixi per continuar tallant-lo... De petita disfrutava quan, cada estiu, anàvem ma mare i jo al poble i ens tallavem juntes el cabell "a lo chico", com un nen. Cada any. I cada estiu, quan tornava de nou al poble, jo també tornava a tenir el cabell ben llarg per tallar! Per això potser no m'ha fet mai por tallar-me'l, com a molta gent, que sembla que no els hi vagi a crèixer mai més!! Bah! Una altra cosa és que te'l tallin malament... Però com diu el meu pare: "El burro mal esquilao, a la semana parejao"... jeje

M'encanta escriure.

Citas a ciegas

Primera Cita:

“Construimos nuestra vida sólo en un cinco por ciento, el resto lo hacen los otros, porque vivimos con los otros y a veces contra los otros. Pero ese pequeño porcentaje, ese cinco por ciento, es el resultado de la sinceridad con uno mismo”.

Saramago

Segunda Cita:

"Si no esperas lo inesperado no lo reconocerás cuando llegue".

Heráclito de Efeso (540 AC-470 AC) Filósofo griego.

Tercera Cita:

"Cualquier necio puede escribir en lenguaje erudito. La verdadera prueba es el lenguaje corriente".

Clive Staples Lewis (1898-1963) Escritor británico.

Cuarta Cita:

"Debo confesar que nací a una edad muy temprana".

Groucho Marx (1890-1977) Actor estadounidense.

Quinta Cita:

"Afortunado el hombre que se ríe de sí mismo, ya que nunca le faltará motivo de diversión".

Habib Bourguiba (1903-2000) Abogado y político tunecino.

Sexta Cita:

"Hay quienes dan con alegría y esa alegría es su premio".

Khalil Gibran (1883-1931) Ensayista, novelista y poeta libanés.

Séptima Cita:

"Para el que cree no es necesaria ninguna explicación: para el que no cree toda explicación sobra".

Franz Werfel (1890-1945) Novelista, poeta y dramaturgo austriaco.

Octava Cita:

"Habla para que yo te conozca".

Sócrates (470 AC-399 AC) Filósofo griego.

Novena Cita:

...